Et vaig portar 9 mesos fora.

Moltes vegades les mares, per presumir de tot el que sabem sobre els nostres fills, els diem allò de: "sóc la teva mare, vaig portar-te a la panxa 9 mesos i ja sabia que ho faries o ho diries".
Jo ja he après a no dir-ho perquè la resposta d'en Xevi sol ser: mama, no t'oblidis que jo et vaig portar a fora aquests mateixos 9 mesos. I té raó.
La gent que em coneix sap que no sóc capriciosa. Quan em demanen què m'agradaria que em regalessin tinc molt difícil pensar una resposta i quan ho faig solen ser coses útils: roba, material escolar, algun electrodomèstic... però poques vegades demano coses per presumir, tipus joies,complements... i MAI, però MAI, demano flors.
Ahir va ser el meu aniversari. A part del regal de la Núria, que va ser imprevist i útil, com a mi m'agrada, les previsions es van complir: una bossa per portar les carmanyoles a l'escola, motllos per fer "volcanets", un nou "look", el pastís d'aniversari, un pen amb més capacitat... Tot previsible i seguint l'ordre de la meva llista. Hi va haver, però, un regal especial.
Feia temps que em volia canviar les arrecades (ara portava les de la primera comunió i em feia por de perdre-les). Havia estat a punt de demanar-les però no ho havia fet perquè pensava que totes les altres coses eren més necessàries.
En Xevi em va donar l'últim regal. Aquesta vegada s'havia guanyat els diners amb el suor del seu front, concretament escombrant l'escala de casa. Pensava que seria un detall petit, simbòlic... però va ser molt més que això: m'havia comprat unes arrecades de plata amb un minúscul diamant. Com va saber què pensava?
Ara si que m'ha quedat clar allò de "MAMA, ET VAIG PORTAR 9 MESOS FORA".