Un somriure

Mai m'ha agradat fer ni que em facin fotos. Penso que hem d'aprofitar el moment i veure les coses amb els nostres propis ulls, no a través de l'objectiu de la càmera ni d'una imatge que ens mostra algú.
Quan va començar a funcionar el grup de timbalers, ja fa un any, vaig dir que m'encarregaria de fer les fotos i penjar les informacions al blog, com una manera de participar sense destrossar els timpans a ningú.
Durant l'hivern s'ha incorporat gent nova al grup i, tot i que continuo portant el blog, hi ha una companya, la Carme, a qui li agrada molt fer fotos i que s'encarrega d'aquesta tasca igual que jo.
Fa un parell de setmanes, hi va haver la primera tamborrada garrotxina a Sant Joan les Fonts. Més de 25 grups es van reunir per tocar. Com sempre, la Carme i jo vam estar pendents dels nostres timbalers, buscant el moment en què feien qualsevol mueca per immortalitzar-lo,... però ella, no només es va concentrar en això. Aprofitant un moment en què jo estava despistada, em va fer una foto.
Quan la va penjar al facebook vaig ser conscient d'una cosa: per primera vegada, en anys, em veia amb un somriure sincer als llavis, amb una actitud relaxada i tranquil·la,... en aquell moment estava contenta i ella ho va saber immortalitzar.
Ella no sap tot el que ha passat, no em coneix d'abans i, tot i que de vegades em diu que sembla que "se me'n vagi l'olla", no li he explicat que no només ho sembla, sino que sovint se me'n va.
Gràcies Carme per fer-me adonar que de vegades la meva vida és "normal".