El començament del camí.

Fa temps que esperava poder-t'ho dir i, per fir, avui ha arribat el gran dia. Avui, per primera vegada has caminat tota sola! Ja fa dies que en tenies ganes. Ens hem fet un bon tip d'anar-te al darrera i donar-te la mà perquè, com que no tens por de res, últimament et llençaves sense mirar i has acabat de cap a terra unes quantes vegades, quan no acabaves de cap a la taula petita del menjador! Però avui no, avui ja no has caigut i, tot i que ho has fet de manera insegura, has fet les teves primeres passes.
Cap pare ni mare oblida la sensació d'aquest moment, però a més a més, tu, per fer-ho més bonic has esperat a que fos l'aniversari del teu pare perquè així tots ho recordem.
M'hagués agradat molt ser allà per poder-ho veure, poder compartir aquest moment amb tota la família, però era a treballar i m'ho he perdut! De totes maneres, quan he vist el tiet, el primer que m'ha dit ha sigut: "Saps? L'Anna ja camina!, molt insegura, però ja marxa tota sola!". Estava molt emocionat, i això que ja saps que ell sol ser una mica "soso".  Ara que ja ho sé, només tinc ganes de veure't i poder-te fer el petó i l'abraçada que et mereixes per celebrar un esdeveniment tan important.
Recorda, però, que cal frenar, no corris, no ho vulguis descobrir tot en un dia, la vida és molt llarga i has de deixar alguna cosa per demà, que ja et conec i tu ets de les que et menjaries el món només per esmorzar.
I si caus, quan caiguis, hi haurà els teus pares, els tiets, el padrí, la iaia i tota la resta de la família esperant amb els braços oberts per recollir-te, fer-te un petó i donar-te la mà perquè continuïs avançant en la vida amb passos ferms i sense por com fas ara.
Un petó de la teva tieta que t'estima molt.