Color esperanza

Al cotxe

2012-01-27T07:40:00.004+01:00

S'ha mort la "P"! Aquesta frase es va sentir repetidament a l'escola durant tot el dimarts. "S'ha perdut tot".
Qui és la P? Doncs la P és la memòria central de tots els ordinadors del centre. És el servidor. El que mana, el que s'ho guarda tot perquè hi poguem tenir accés tots els mestres però no els alumnes. El nostre cervell.
La nostra esperança eren les còpies de seguretat que es fan periòdicament per tal d'evitar aquests problemes. Després de la visita de l'informàtic el dimecres vam saber que estaven mal programades i no se n'havia fet cap de correcta des del mes de setembre.
Anant a treballar ahir, després de l'ensurt, l'enrabiada, el sentiment de impotència i la ràbia, vam començar a ser conscients del que això volia dir i, també, de la quantitat i quantitat d'informació que s'ha perdut. (Compartir cotxe amb el coordinador d'informàtica té aquestes coses).
Però també vam ser conscients d'una cosa. Als mestres cada vegada se'ns demana saber més i més coses i atendre a uns alumnes més i més diversos adaptant-nos a totes les seves necessitats. Per això últim ja "se'ns prepara a la uni" (i una merda!). Però, així, com aquell que no vol la cosa, ens va sortir aquesta petita llista de tasques que no es veuen i que fem. (Ens ho vam prendre rient, evidentment, però si ens va sortir això rient, i sense pensar-hi, què ens sortiria si analitzessim el dia a dia realment?).

Guia turístic per dir als conductors d'autobus per on han de passar quan ens porten d'excursió.
Delineant per fer els plànols de l'escola que no són enlloc i que et demanen a Riscos Laborals.
Primers auxilis per quan cau o es fa mal un alumne.
Costura (Qui no ha hagut de cosir uns pantalons esparrecats?)
Supervivència: Què fas quan et cau a una bassa un alumne quan vas d'excursió i no tens roba ni sabates de recanvi?, quan portes 25 nens/es de P3 d'excursió en un dia plujós a un lloc on no hi ha serveis públics i en tens 3 que tenen pipí?
Informàtica: Què fas quan se't penja la xarxa?
Psicologia per atendre pares, famílies que cada vegada tenen més problemes que afecten als fills i que pensen que els mestres, com a gurús de la societat, podrem fer que els nens no ho notin
Animació cultural (Qui hagi vist una festa escolar des de dins, ho entén)
...

Però què t'ho compensa? El somriure d'un nen quan arriba al matí i et diu aquell "Bon dia Anna, saps una cosa?..."

El començament del camí.

2012-01-23T22:02:00.001+01:00

Fa temps que esperava poder-t'ho dir i, per fir, avui ha arribat el gran dia. Avui, per primera vegada has caminat tota sola! Ja fa dies que en tenies ganes. Ens hem fet un bon tip d'anar-te al darrera i donar-te la mà perquè, com que no tens por de res, últimament et llençaves sense mirar i has acabat de cap a terra unes quantes vegades, quan no acabaves de cap a la taula petita del menjador! Però avui no, avui ja no has caigut i, tot i que ho has fet de manera insegura, has fet les teves primeres passes.
Cap pare ni mare oblida la sensació d'aquest moment, però a més a més, tu, per fer-ho més bonic has esperat a que fos l'aniversari del teu pare perquè així tots ho recordem.
M'hagués agradat molt ser allà per poder-ho veure, poder compartir aquest moment amb tota la família, però era a treballar i m'ho he perdut! De totes maneres, quan he vist el tiet, el primer que m'ha dit ha sigut: "Saps? L'Anna ja camina!, molt insegura, però ja marxa tota sola!". Estava molt emocionat, i això que ja saps que ell sol ser una mica "soso". Ara que ja ho sé, només tinc ganes de veure't i poder-te fer el petó i l'abraçada que et mereixes per celebrar un esdeveniment tan important.
Recorda, però, que cal frenar, no corris, no ho vulguis descobrir tot en un dia, la vida és molt llarga i has de deixar alguna cosa per demà, que ja et conec i tu ets de les que et menjaries el món només per esmorzar.
I si caus, quan caiguis, hi haurà els teus pares, els tiets, el padrí, la iaia i tota la resta de la família esperant amb els braços oberts per recollir-te, fer-te un petó i donar-te la mà perquè continuïs avançant en la vida amb passos ferms i sense por com fas ara.
Un petó de la teva tieta que t'estima molt.

No ho vam fer tan malament

2012-01-09T07:31:00.000+01:00

Estic contenta. No perquè hagi superat un any més el "divertidissim" Nadal, ni per tornar a la rutina, ni per haver fet la major part de la feina que m'havia proposat durant aquests dies, ni per haver-me engreixat tres quilets... Estic contenta pels meus ex-alumnes.
Fa dies vaig comentar una foto d'un d'ells al facebook i, sorprenentment, després de tants anys, em van ploure les solicituds d'amistat d'uns quants amb qui havia perdut el contacte directe. Entre elles, la d'un que havia estat especial per a mi, era un "cas perdut" amb qui no ens vam rendir mai.
Com que ara el tinc agregat a les amistats, veig el que publica al seu mur, i les frases i els pensaments que escriu m'han deixat bocabadada. Segur que les copia d'algun lloc (és impossible que escrigui tan bé!), però se les fa seves, i els pensaments que transmeten són preciosos. Fins i tot, l'altre dia li vaig enviar un missatge preguntant-li si realment era ell, perquè m'encantava el que escrivia, i felicitant-lo perquè per fi havia madurat. (Per la resposta no me'n va quedar cap dubte!).
Ahir, però, entre tots em van sorprendre encara més.
Una "amiga" seva va fer pública la seva conversa amb un noi que li demanava per sortir, rient-se d'ell i penjant fins i tot la seva foto.
Tres dels meus ex-alumnes li van dir que amb els sentiments no es juga, que es posés en el lloc d'aquell pobre noi, que traiés immediatament la imatge... Al moment, vaig pensar, que macos! com defensen a un noi que, pel que deien, tenia un lleuger retard mental (ells el coneixien).
Fent el sopar, però, se'm va acudir. Quan els vaig conèixer, aquell noi hagués estat un "mongolo" o un "retrasao" i la noia un "pivón" amb qui voldrien lligar, per tant, li haguessin donat la raó i rigut la broma com van fer d'altres. Però ells no, li van dir "disminuït" "amb problemes" i a ella no la van insultar, però tampoc van estar d'acord amb el que feia i li van dir educadament.
No han sortit catedràtics, ni llicenciats, alguns no han acabat la ESO, però la seva reacció em va fer veure que si havíem aconseguit el nostre objectiu: són persones que tenen empatia i saben comportar-se i respectar els altres, principalment aquells que són diferents a ells.
Aquesta també és la feina dels mestres.

Records

2012-01-02T09:31:00.002+01:00

Un 127 que arriba a primera hora dels matins del dilluns, ja has anat a mercat i tornes a casa ben d'hora per aprofitar el dia.
El mateix 127 que arriba els dissabtes de bon matí. Ja has anat a la perruqueria i tornes, guapa com sempre, per tenir cura dels teus fills.
Un gos que borda, en Terri, perquè li baixes el menjar.
Un crit: neeeens, a sopar! a les 8 del vespre a l'estiu.
Una explicació, llarga, amb moltes pauses i repeticions, buscant la paraula adequada dins del cap. Has après la meva llengua quan ja eres gran i, de vegades, et costa trobar la paraula que et falta. Et resisteixes a dir-ho en castellà.
Una felicitació pel meu aniversari, pel meu sant, un petó quan havia caigut i plorava, el berenar a casa teva: pa amb nocilla, el vaixell pirata de Playmobil, la nina per fer-li pentinats, el Tragabolas...
La catifa verda de la saleta, els dos sillons a cada costat, la cadira vermella de la cuina....
El menjador que era territori prohibit (i que aprofitavem per explorar quan ens deixaves sols a casa)...
El meu casament, la foto amb en Pere i els altres convidats.
El nom del meu fill....
Són tantes coses que no sé com dir-te que et trobaré a faltar. Eres com una segona mare quan era petita. Tu sempre eres allà, no treballaves i estaves pendent de nosaltres. Ens venies a buscar a l'escola, ens vigilaves a l'estiu, em portaves a la piscina com si fos una filla més...
Dolors, t'estimo, sento molt haver-te perdut per sempre. Descansa en Pau.

Any nou, problemes vells

2012-01-01T12:06:00.001+01:00

Avui tocaria escriure sobre el nou any, les esperances, els bons desitjos, el futur... però no em surt.
Ho he intentat, de veritat, perquè pensava que era el que tocava, però no. El meu cap no m'ho permet perquè hi ha una cosa que em dóna voltes des de fa molts dies i ho he de deixar anar.
Va passar l'any passat.
A mitjans de desembre, el nostre estimat president va informar que els funcionaris només cobraríem el 80% de la paga extra de Nadal. Tothom va posar el crit al cel, però poca gent es va moure.
Feia pocs dies hi havia hagut concentracions a les capitals catalanes per protestar contra les retallades, no només dels nostres sous sinó dels recursos destinats a sanitat, seguretat i educació. A Barcelona diuen que va ser un èxit, però a Girona, ja us puc assegurar que de mestres, n'erem ben pocs!
Tothom estava enfadat, tothom protestava, però ben pocs vam deixar les nostres activitats quotidianes per sortir a manifestar que no estàvem d'acord amb el que fa el govern. Era més important continuar amb el nostre dia a dia.
Aquí em vaig començar a enfadar.Tothom diu que no vol fer vaga perquè li treuen el sou i no estem per perdre diners. L'alternativa és convocar manifestacions fora de l'horari de treball, però no podem deixar les nostres activitats habituals per anar-hi. I no parlo d'anar a cuidar malalts o coses per l'estil, parlo d'anar a la classe de ball, a fer el toc amb els amics, ...
Ara bé, quan realment ens van tocar el sou, quan vam cobrar una misèria perquè ens havien tret l'IRPF del sou i de la paga extra sencera (tot i que només se suposava que en cobrariem el 80%), llavors tothom a protestar! Vinga a enviar mails, sms, trucar a uns i als altres...
Sincerament, em vaig quedar amb les ganes de dir-los. I què us pensaveu? Ja us està bé, per ganduls!
El pitjor de tot és, però, que molts es pensen que han guanyat perquè ja han cobrat el 100% de la paga.
No veieu que si no ens pagavem els podíem denunciar, que ja ens havien tret l'IRPF i que el full salarial deia que ho cobraríem? Els ha sortit més a compte "cedir" a les nostres pressions! Ens han deixat malament davant l'opinió pública i, a sobre, s'han estalviat un judici que sabien que perdrien. Es van equivocar, van fer una il·legalitat i a sobre els ha sortit bé la jugada.
Es ben bé que som cornuts i paguem el beure!
Com voleu que parli de l'any nou????

Parlem de tu

2011-12-11T09:59:00.005+01:00

Hoy hace un año que recibimos la llamada.

Hoy hace un año que tu corazón dejó de latir, que dejaste de respirar y que pudiste reunirte con la tieta que tanto quisiste y que tanto te quiso a ti.

Hoy hace un año que estás muerto para todos, pero no para nosotros. Has estado 365 días acompañándonos, has seguido viviendo en nuestros corazones. Este es el poema que escogimos para que todos te recordaran:

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar, del sofriment lentíssim

que va anar marfonent-se, de les teves

coses parlem, i també dels teus gustos,

del que estimaves i del que no estimaves,

del que feies i deies i senties;

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te; a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(Miquel Martí i Pol)

Te quiero, esto no lo puede cambiar la vida ni la muerte, lo que me enseñaste, lo que me contaste, tus batallas y tu experiencia, continuaran para siempre en mi mente y en mi corazón.

Primer any, primer pensament

2011-11-10T06:55:00.003+01:00

Avui feu el vostre primer any i el meu primer pensament del dia ha estat per vosaltres.

Sou dues nenes especials, vàreu neixer el mateix dia, però sou diferents, tant físicament com de caràcter.

Recordo tot el camí que van haver de fer els vostres pares per poder-vos tenir. Recordo els nervis, l'emoció, el pensar si aquesta vegada ho haurem aconseguit, i recordo també la cara de felicitat que tenien quan ens van dir que si, que per fi, estaveu en camí, i no només una, sino dos. (Aquí la cara els canviava una miqueta, la veritat).

La vostra arribada va ser d'imprevist. La mare es va començar a trobar malament, va anar al metge i li van dir que hi havia complicacions i que havíeu de néixer l'endemà. Si esperaven més, us podia afectar.

Avui fa un any que el dia va començar molt aviat per tots nosaltres. La iaia va venir de bon matí a l'hospital per fer companyia al papa mentre la mama era a la sala de parts. Al pare li hagués fet molta il·lusió poder veure com naixíeu, però com que li van fer una cesàrea, no va poder entrar.

Cap a les 12 la tieta-padrina havia d'anar a treballar i la iaia havia de marxar per encarregar-se de la vostra cosina Gemma. Just quan s'acomiadava del papa, va sortir una infermera que us portava en braços. Éreu tan petites! Principalment tu, Judith.

Els primers dies van ser estressants. Ho apuntaven tot, per saber quin pit havia pres cadascuna de vosaltres i a quina hora, per controlar si havíeu fet pipí o caca... Però es van organitzar molt bé. Tu Judith vas estar un parell de dies en un bressol especial, tenia llum contínuament a sota i com que estaves abrigada, semblaves en Gusi Luz.

Quan vau sortir de l'hospital, la mama va tenir una mala notícia. S'havia mort la seva iaia. La mama es va posar molt trista, però ara us tenia a vosaltres i us havia de cuidar.

Ens heu donat molts espants, els pares han anat molt atabalats, i, pel que diuen, també sortiu força cares de mantenir, però MAI, MAI, MAI els he sentit a dir que s'arrepenteixen d'haver-vos tingut. MAI,MAI, MAI els he sentit queixar-se de tenir-vos i SEMPRE tenen un somriure i un petó als llavis a punt per vosaltres.

Ara comenceu a fer moltes coses: tu Judith ja saps on tens el cap, rius molt i comences a aguantar-te dreta i a treure geni. Tu Anna ja gateges, també rius molt, ets una panxacontenta i sembla que cada vegada et deixes "guanyar" més per la Judith. Ja era hora, que t'has passat un any aprofitant que eres més "grossa".

Continueu creixent, feu-vos grans i apreneu moltes coses. Aviat caminareu i començareu a dir les primeres paraules. Continueu robant-nos el cor cada dia i, per sobre de tot, estimeu molt als pares. Han lluitat molt per vosaltres i es mereixen una recompensa.

Un petó molt gros de la tieta-padrina que us estima i pensa SEMPRE en vosaltres.

Esgotada!

2011-11-03T18:38:00.004+01:00

Fa molt que no havia escrit.
Tinc moltes coses al cap, però em costa trobar el moment de seure davant de l'ordinador, ordenar les meves idees i pensaments, i escriure'ls de manera que la gent els pugui entendre.
El nou horari, sense la sisena hora, encara és més esgotador. Al començament em pensava que estava tan cansada per la calor, després, pels 17 nens/es, però després de parlar-ne amb molts companys hem vist que deu ser pel canvi d'horari.
D'aqui uns dies la Judit i l'Anna faran el seu primer any. Hauré de començar-me a preparar perquè es mereixen un regal en condicions, no només quatre ratlles.
Per si quan arribi el moment no tinc forces, energia o inspiració, heu de saber que la tieta-padrina us estima molt i que encara que no us pugui veure cada dia, SEMPRE pensa en vosaltres.
Un petó molt gros a totes dues.
D'aquí una setmana, més.

Primers passos

2011-07-15T11:11:00.002+02:00

Per la Gemma:
Ahir va ser un dia important a la teva vida. Ahir vas començar a caminar sense que ningú et donés la mà o sense agafar-te al primer que trobaves. Ahir et vas començar a fer més gran.
Recordo els primers dies, quan no sabies ni fer les passes i t'estaves dreta, parada, tirant el cos endavant per intentar anar cap on volies. Poc a poc vas anar descobrint que si movies els peus endavant, era més fàcil d'arribar-hi, però, de sobte va aparèixer una dificultat amb la que no comptaves: havies d'aguantar l'equilibri amb un peu mentre movies l'altre endavant. T'ha costat, has tingut molta por, però per fi ho has aconseguit. Ahir vas fer-ho, sense caure i sense que ningú t'aguantés. Ara, només cal que descobreixis que, per caminar, no cal cridar. Tots caminem i no ens passem el dia cridant!
Això només és el començament. A la vida hauràs d'aprendre coses noves cada cert temps i fer coses diferents al que estàs acostumada, però pensa que, igual que hi érem ara per no deixar-te caure, els pares, els tiets, els avis i la padrina hi serem sempre per agafar-te abans que caiguis del tot. I, per si alguna vegada caus, no tinguis por, també hi serem per ajudar-te a aixecar.
T'estimo molt reina.
Un petó ben gros de la teva padrina en un dia tan especial

Un somriure

2011-07-09T10:45:00.005+02:00

Mai m'ha agradat fer ni que em facin fotos. Penso que hem d'aprofitar el moment i veure les coses amb els nostres propis ulls, no a través de l'objectiu de la càmera ni d'una imatge que ens mostra algú.
Quan va començar a funcionar el grup de timbalers, ja fa un any, vaig dir que m'encarregaria de fer les fotos i penjar les informacions al blog, com una manera de participar sense destrossar els timpans a ningú.
Durant l'hivern s'ha incorporat gent nova al grup i, tot i que continuo portant el blog, hi ha una companya, la Carme, a qui li agrada molt fer fotos i que s'encarrega d'aquesta tasca igual que jo.
Fa un parell de setmanes, hi va haver la primera tamborrada garrotxina a Sant Joan les Fonts. Més de 25 grups es van reunir per tocar. Com sempre, la Carme i jo vam estar pendents dels nostres timbalers, buscant el moment en què feien qualsevol mueca per immortalitzar-lo,... però ella, no només es va concentrar en això. Aprofitant un moment en què jo estava despistada, em va fer una foto.
Quan la va penjar al facebook vaig ser conscient d'una cosa: per primera vegada, en anys, em veia amb un somriure sincer als llavis, amb una actitud relaxada i tranquil·la,... en aquell moment estava contenta i ella ho va saber immortalitzar.
Ella no sap tot el que ha passat, no em coneix d'abans i, tot i que de vegades em diu que sembla que "se me'n vagi l'olla", no li he explicat que no només ho sembla, sino que sovint se me'n va.
Gràcies Carme per fer-me adonar que de vegades la meva vida és "normal".

Un altre adéu

2011-06-19T13:41:00.003+02:00

Des d'ahir es pot dir: la nostra ZER es separa.
Ahir vam celebrar la última festa de fi de curs de la ZER. La festa havia de ser la cloenda d'un camí que han fet junts durant 20 anys 4 escoles, però ...
Personalment, deixaré de veure alguns companys i companyes que durant aquests dos anys han esdevingut amics i amigues, però també deixaré de fer activitats que, quan es va crear la ZER eren molt importants, però que ara ja no tenien sentit.
A la festa hi havia gent que portava molts anys a la ZER i tot apuntava a que s'emocionarien durant el discurs del director o que voldrien tenir un bon record de la festa i esperar fins l'últim moment per acomiadar-se de tothom, però...
Durant el discurs, només quatre pares escoltaven, els nens van estar cridant i esverats tota l'estona i els mestres, bé, millor no en parlem que ja ho feien ells per donar exemple.
En acabar els balls dels alumnes hi havia un grup musical per amenitzar la festa i, més tard, berenar pels nens, els pares podien comprar-se entrepans. Doncs bé, després de l'últim ball, tothom va sortir corrents. Només vam quedar quatre arreplegats, que a sobre vam haver de pujar a l'escenari "a petició" (o sigui, a empentes) dels nostres alumnes.
A l'hora que havia de començar el berenar, els músics van decidir plegar perquè ja no quedava ningú.
Va ser una festa de comiat, una festa per dir adéu, una festa de la que ningú, en el fons, volia participar; però s'havia d'acabar el curs com a ZER i mantenir les tradicions.
Espero que el claustre del dia 27 no sigui un: "por lo que me queda en el convento...", no em semblaria just per la gent que ahir estava trista i havia lluitat per aquest projecte.

22 de maig

2011-05-24T11:03:00.003+02:00

Diumenge va ser 22 de maig.
Durant gairebé dues setmanes he estat bloquejada: no podia pensar ni parlar amb claredat, em costava molt seguir el ritme habitual i tot se'm feia una muntanya.
Ahir em vaig aixecar molt millor i avui ja torno a estar al 80%. Això m'ha portat a plantejar-me per què he tingut el bloqueig i per què m'he desbloquejat de cop.
Diumenge la Gemma va fer un any. Aquest fet comportava una celebració familiar a la qual no tenia ganes d'anar. No és cap secret que em costa molt callar quan una cosa no m'agrada i tenia por de no poder-me controlar quan la sogra de la meva germana fes algun dels seus comentaris.
La seva manera d'educar els fills és totalment oposada a la meva i quan hi és ella, he d'anar molt amb compte per no ofendre-la.
Suposo que saber que hauria de dinar amb ella no em deixava viure. De fet, abans d'anar a casa de la meva germana em vaig haver de prendre una til·la per controlar el tremolor que tenia a les mans i el pes que tenia al pit.
Un cop va haver acabat el dinar, que no va pas anar tan malament com esperava, vaig marxar cap a casa amb l'excusa d'estudiar francès. Primera prova superada.
A les vuit es van tancar els col·legis electorals. Vaig notar com em tornava a posar nerviosa. Ja no podia estudiar. El cor se'm va accelerar i va tornar el tremolor. No parava de mirar les notícies, em conectava constantment a internet per saber els resultats.
Finalment, a les 23:15 vaig saber el resultat. Havia tornat a guanyar ell. Em va envair un sentiment d'impotència i de ràbia però, a la vegada, de descans. Per bé o per malament ja ho sabia. Llavors vaig poder anar a dormir.
Ahir encara no era conscient dels canvis però aquest matí si. Ha desaparegut el tremolor, ja puc dir el nom de tots els nens i m'he trobat davant el mirall amb un lleuger somriure que feia dies que no era a la meva cara.
Què hi farem! Cada poble té el govern que es mereix i ells han escollit continuar amb una situació que per alguns és inaguantable. Potser l'alternativa no era prou bona, de fet, segur, però em pregunto què hagués passat si l'alternativa hagués estat plantejada amb cara i ulls. Em sembla molt que el resultat hagués estat el mateix. Ja s'ho faran.

Per molts anys

2011-05-22T09:00:00.002+02:00

Avui fas un any.
La padrina et volia fer un regal, escriure't un text digne de tu però no pot.
Ja saps que la mama ha estat molt malalta fa uns dies i la padrina, que l'estima molt però no li diu mai, s'ho ha passat molt malament.
Avui només et puc dir que per molts anys, que sempre em tindràs al teu costat pel que necessitis encara que no sempre hi pugui estar al 100%.
Un petó reina.

No m'agrada-M'agrada

2011-05-08T11:03:00.002+02:00

No m'agrada aixecar-me cansada. M'agrada tenir ganes de fer coses.

No m'agrada tenir la mirada trista. M'agrada riure.

No m'agrada dir "He de fer...". M'agrada dir "Tinc ganes de..."

No m'agrada tenir el cap desendreçat. M'agrada tenir pensaments positius.

No m'agrada tremolar. M'agrada caminar amb pas ferm.

No m'agrada seure al sofà tot el dia. M'agrada estar activa.

No m'agrada escriure això. M'agrada escriure coses boniques a la gent.

No m'agrada haver de prendre "pastis". M'agradava estar bé.

No m'agrada el Dragon Kan. M'agrada navegar.

No m'agrada deixar els timbalers penjats. M'agrada fer fotos i escriure al seu blog.

No m'agrada ser el barrufet rondinaire. M'agrada ... no sé quin barrufet m'agrada.

No m'agrada veure les coses de color negre. M'agrada el color blau.

No m'agrada escoltar cançons tristes. M'agrada escoltar "Color Esperanza".

M'agrada que m'agradin coses. No m'agrada no fer les coses que m'agraden.

M'agrada canviar a positiu. No m'agrada que el canvi sigui temporal.

M'agrada la sensació d'alleugeriment. No m'agrada que torni el pes al pit.

M'agrada tenir en Dani al meu costat. M'agrada tenir en Xevi al meu costat. M'agrada, ... no sé què més m'agrada, però sé que no m'agrada tenir una depressió.

Indignant

2011-05-07T09:53:00.005+02:00

Personalment seria incapaç de ser metge, infermera o auxiliar. Quan a casa hi ha algú malalt o que es fa mal intento ajudar però per pura necessitat. No tinc vocació mèdica i ahir vaig descobrir perquè.
D'entrada, tots aquests oficis formen part del sector SERVEIS, això ho saben fins i tot els meus alumnes de 3r. La gent que treballa al sector SERVEIS ho fa per oferir un servei a l'altra gent (no ho fa gratuïtament, sino cobrant un sou).
Estic d'acord que hi ha hagut retallades a la Sanitat i a Educació, i que els professionals dels dos sectors estiguem indignats quan veiem que no es retallen en altres coses que creiem menys necessaries com sous vitalicis, grans salaris, viatges en primera classe dels polítics... Però penso que això no ho han de pagar ni els alumnes ni els malalts.
La meva germana porta més d'una setmana ingressada a l'hospital. Encara ara no sabem què té, o què ha tingut perquè ara les analítiques surten millor i no se li ha fet res més que tenir-la ingressada sense donar-li cap tipus d'aliment.
Ahir, però, la nostra indignació va arribar al nivell màxim quan, per una qüestió de "diversitat de criteris" ens van fer sentir com uns titelles en mans dels metges que no es posen d'acord en què cal fer:
El seu metge la va enviar a Girona a fer una prova que, segons els metges que li van fer no era necessària ni recomanable per la gran quantitat d'efectes secundaris i conseqüències que pot tenir pel malalt. El metge d'Olot, segons ells, s'havia saltat el protocol d'actuació no demanant una ressonància magnètica que hagués descartat les pedres que, se suposava, li havien de treure ells (perquè no n'hi havia).
El metge d'Olot, en canvi, defensa la seva actuació dient que els indicis feien pensar que si que hi havia una pedra i que, durant la setmana es deu haver fos i l'ha expulsada sense ser-ne conscient.
La realitat: la Laura fa una setmana que està al llit amb suero, ha tingut uns dolors tan forts que li han hagut de posar morfina, ha agafat febre, es passa el dia plorant perquè no pot estar amb la seva filla i li sembla que al final, si continua millorant, li donaran l'alta sense que poguem saber què ha tingut. Veurem què passa quan a casa torni a menjar...

DE TOT COR

2011-05-05T16:07:00.005+02:00

Avui és 5 de maig. Avui fa 14 anys que vas arribar a les nostres vides. Com cada any, aquest matí ha estat especial per tots dos. Ara, però, ja no vols que et faci un petó davant dels teus "colegues", ni cal que et doni la mà per creuar el carrer, ni moltes d'aquelles coses que havia de fer quan eres petit. Ja sé que t'estàs fent gran i que cada dia em necessitaràs menys, però vull que sàpigues que, igual que en Tomeu li va dir a la seva filla:

Jo et duré a cole si fa mal temps
Jo t’abraçaré quan tinguis por
Jo te cuidaré quan faci falta.
De tot cor, de tot cor
Jo et duré...

Estic a punt d’anar-me’n
Mes abans de partir et diré
Que et duc dins es pensament
No deix de recordar-te
I alen els teus alens tot calents
De lluny i de prop me tens
Jo et duré...

Quan estic a la classe
concentrada ensenyant
Jo sempre te tinc present
Perquè m’ets necessari
Com s’aire que respir
Vull saber que estàs bé en tot moment
Jo et duré...

http://youtu.be/1ukOqOAh1Qs

Words don't come easy

2011-05-04T09:19:00.004+02:00

Ahir la Núria va escriure una entrada al seu blog. Vaig intentar escriure-li un comentari perquè tenia les idees clares, però no vaig poder, les paraules no em surten.
Quan vaig anar a l'hospital volia parlar però no em sortien les paraules. Vaig riure amb la meva germana dient-li que si volia li diria les coses en francès, que encara no havia fet el canvi de xip al català, però jo sabia que no era veritat.
Aquest matí he intentat escriure una entrada al blog però no he pogut. Tinc molts pensaments al cap i no puc fer endreça, no puc ordenar-los per poder-los escriure. Les paraules no em surten.
Ara, només puc escoltar cançons que reflexin els meus sentiments, però estan tan barrejats que les començo i a la meitat ja en busco una altra perquè no és el que sento.
De moment, em quedo amb aquesta. Bé, de fet, només amb el títol... (En Dani ja sap que l'estimo i no he nascut per la música).
http://youtu.be/Ob6hM6f9U4s
(Núria, el títol vol dir les paraules no surten fàcilment)

Sant Jordi

2011-04-15T22:00:00.003+02:00

Dissabte que ve serà St Jordi i a la nostra escola no hem volgut perdre l'ocasió de celebrar-lo encara que hagi estat molt avançat.
Al matí, després del pati, els alumnes de 5è han representat la llegenda per a tots els alumnes del centre, després, recomanacions per a les famílies de com han d'intentar transmetre l'amor per la lectura als seus fills i, finalment, a la tarda, parada de llibres a l'escola i sessió de vídeo per als alumnes d'educació infantil.
He tingut clar que volia que veiessin la història de St. Jordi que van fer els alumnes de l'altra escola ja fa uns quants anys. Les cares dels nens eren un poema. Tots estaven pendents de la pantalla, gairebé no respiraven, estaven "al·lucinats".
A casa, he pensat en el que havia passat i he tingut clar, un cop més, que no m'arrepenteixo d'haver format part d'aquell projecte, d'haver estat en aquella escola i haver conegut aquells nens i aquelles grans professionals que van ser les meves companyes i que ara són les meves amigues. Estic orgullosa del que vaig aprendre i d'haver-ho après gràcies a elles.
Un petó a tota la gent que em va ajudar a ser millor mestra i encara millor persona.

Et vaig portar 9 mesos fora.

2011-04-03T09:41:00.002+02:00

Moltes vegades les mares, per presumir de tot el que sabem sobre els nostres fills, els diem allò de: "sóc la teva mare, vaig portar-te a la panxa 9 mesos i ja sabia que ho faries o ho diries".
Jo ja he après a no dir-ho perquè la resposta d'en Xevi sol ser: mama, no t'oblidis que jo et vaig portar a fora aquests mateixos 9 mesos. I té raó.
La gent que em coneix sap que no sóc capriciosa. Quan em demanen què m'agradaria que em regalessin tinc molt difícil pensar una resposta i quan ho faig solen ser coses útils: roba, material escolar, algun electrodomèstic... però poques vegades demano coses per presumir, tipus joies,complements... i MAI, però MAI, demano flors.
Ahir va ser el meu aniversari. A part del regal de la Núria, que va ser imprevist i útil, com a mi m'agrada, les previsions es van complir: una bossa per portar les carmanyoles a l'escola, motllos per fer "volcanets", un nou "look", el pastís d'aniversari, un pen amb més capacitat... Tot previsible i seguint l'ordre de la meva llista. Hi va haver, però, un regal especial.
Feia temps que em volia canviar les arrecades (ara portava les de la primera comunió i em feia por de perdre-les). Havia estat a punt de demanar-les però no ho havia fet perquè pensava que totes les altres coses eren més necessàries.
En Xevi em va donar l'últim regal. Aquesta vegada s'havia guanyat els diners amb el suor del seu front, concretament escombrant l'escala de casa. Pensava que seria un detall petit, simbòlic... però va ser molt més que això: m'havia comprat unes arrecades de plata amb un minúscul diamant. Com va saber què pensava?
Ara si que m'ha quedat clar allò de "MAMA, ET VAIG PORTAR 9 MESOS FORA".

No te olvidé

2011-04-02T07:39:00.004+02:00

1 de abril. No hablé de ti con nadie, no comenté nada, sólo escuché tu música y lloré por ti. Me hubiese gustado no tener que hablar contigo así.RIP http://www.youtube.com/watch?v=8IzfnhVLuuE

Obligació o plaer?

2011-03-27T21:59:00.004+02:00

L'altre dia vaig tenir una conversa interessant amb el meu psicòleg. Tota preocupada li deia que tot i la millora que he fet, noto que vaig molt cansada i em costa de desconnectar.
Ell reia quan li deia que a mig matí estic cansada. A quina hora comences el dia?, em preguntava. Doncs a les 6 o 2/4 de 7 em llevo, si tinc la rentadora posada estenc la roba, si no, segurament en tinc per planxar. Després em dutxo, m'arreglo, faig el meu llit, endreço la casa i començo la batalla amb en Xevi perquè s'aixequi.
Després d'esmorzar agafo el cotxe i vaig al lloc de trobada amb en Jordi. A les 9 ja som a l'escola i comencem la jornada laboral. Una jornada que acaba habitualment a les 5 amb una agradable tertúlia amb els companys i amb una altra mitja hora de cotxe.
Quan arribo a casa, puc estar pel nen i les nenes una estoneta, però els dimarts i dijous vaig a francès de 7 a 9. Els dimecres, cada quinze dies, he d'anar a Figueres per porta el nen al psicòleg, i els dilluns, un cop al mes, plego a les 7:30 perquè tinc reunió de ZER. Quan acabo de tot això, he de fer el sopar i preparar-me el dinar pel dia següent.
Després de dir-li tot això, ell continuava rient. T'has oblidat de preparar les classes, corregir, fer el curs de medi, estar per en Dani, estar per la teva mare, anar a comprar, ... I encara t'extranya que estiguis cansada? Si no sé ni com t'ho fas!
La meva pregunta va ser: doncs si faig tantes coses i he d'estar malament, per què he millorat? Doncs perquè ara fas la majoria d'aquestes coses per plaer i abans tot el que feies era per obligació- va sentenciar aquesta vegada ben seriós.

Una mica de tot

2011-02-22T05:56:00.002+01:00

Fa dies que no escric. Fa dies que tinc oblidats els bons amics (ja m'han renyat i tot), però la veritat és que no tinc temps. Vaig llegint els blogs, els diaris, miro el facebook i acumulo idees que no tinc temps d'escriure ni endreçar al meu cap.
Així doncs, com que no tinc temps de fer endreça, aqui va tot i qui ho llegeixi, ja s'ho classificarà.

1. Tothom parla de les retallades a educació. És veritat i m'afecten directament, però aquests dies també m'ha afectat la situació de la sanitat pública. Aquí van quatre preguntes que em venen al cap sense pensar-hi gaire:
Com pot ser que algú vagi al metge amb una vesícula a punt de reventar i el facin tornar a casa perquè ja té hora al metge per una setmana després?
Com pot ser que en tota una planta de l'hospital d'Olot hi hagi només una infermera i una auxiliar per atendre a uns 30 pacients durant tot el cap de setmana?
Com pot ser que vagis al metge perquè no pots caminar, et derivin a l'especialista i et donin hora al cap de tres setmanes. Mentre esperes què fas? T'estàs a casa?

2. Com acabarà l'educació?
Com pot ser que a cada canvi de govern els ensenyants i alumnes ens hàgim d'adaptar al tarannà del nou governant? L'educació és important, i és imprescindible seguir una línia pedagògica durant uns anys per poder saber si funciona o no. Els resultats no es veuen en quinze dies.
Com pot ser que obliguin a les famílies a fer una despesa en ordinadors 1x1 i, un cop feta, diguin que s'atura la implantació del projecte per avaluar-lo? Nosaltres hem hagut de pagar llibres de paper i l'ordinador, tot en un mateix curs. És normal això? O potser és la manera que ha trobat el govern per incentivar el consum i sortir de la crisi?
No sóc gaire experta en números, però a mi no em quadren: si una cadena de material informàtic pot vendre els ordinadors per menys de 300€ perquè en compra molts i la fàbrica els els dona a més bon preu. No podia fer igual la Generalitat? No podia negociar per tal que fossin més barats i evitar haver de pagar tants diners? O ho ha fet i no ho ha dit? Perquè, llavors, si ho ha fet i jo he pagat els 150€ igual, qui s'ha quedat els diners que s'han estalviat? O són tan burros que no se'ls ha acudit de fer-ho?

3. Les espectatives dels alumnes:
Aquesta setmana he vist al facebook una foto d'un ex-alumne celebrant que ha tret un cinc. Els comentaris dels amics (no tots companys d'institut, sino també algun adult)són del tipus: ostres, que bé! No m'ho puc creure! Tu has tret un cinc?
La veritat, és que jo també m'he quedat amb les ganes de dir-li que jo tampoc m'ho puc creure. Però tampoc em puc creure que la gent el feliciti per un cinc i ell estigui content.
Quines són les seves aspiracions a la vida? Des de sempre ha volgut ser futbolista, però de moment no el veig pas al Barça, ui no, al Madrid que ell és del Madrid. Llavors, mentre espera que li arribi el moment. S'ha plantejat que haurà de fer alguna cosa a la vida? Treure cincs?
Un dels amics del meu fill n'ha suspès 7. La conversa amb la seva mare, també em va deixar de pedra.
-On va a classes de mates el teu fill? Perquè el meu m'ha dit que ara les aprova, i amb un 6.
-Ja fa temps que va a un centre. La veritat és que la metodologia que fa servir m'agrada molt i n'estic molt contenta. A més, si no hi va per alguna cosa i no l'he avista em truca a casa per saber si està malalt. D'aquesta manera el tinc controlat.
-Doncs mira, el meu en suspenia dues i anava a classes. Com que n'havia suspès dues igualment vam decidir que anés a classes particulars. Està ell sol amb una professora, però ara resulta que en suspèn 7. Això no va bé. Per això n'hem parlat amb el seu pare i hem decidit de tornar-lo a canviar.
Em vaig quedar amb les ganes de dir-li: el que has de canviar és el nen, no el profe de classes particulars!
Comentari del meu fill: Jo, ja li he dit a en Josep (profe de classes), si en ... ve a classes aquí, no el posis a la meva hora. Jo tinc clar que vull estudiar i si hi és ell, no aniré bé perquè no fa res. (El meu fill té 13 anys, la mare del seu amic ronda els quaranta).

4. La Gemma avui fa 9 mesos. Seria un bon regal que pogués tornar a tenir la mama a casa.

Mobles nous per a llibres vells.

2011-02-03T23:09:00.002+01:00

Hem renovat la sala d'estar.
Per fi ens han arribat els mobles que tan hem esperat (gairebé dos mesos).
Des d'aquest estiu la meva col·lecció de llibres s'ha incrementat molt. La casa dels tiets n'era plena. El tiet, igual que jo, era un gran lector. Llegia qualsevol cosa que li queia a les mans, i al llarg de la seva vida va acumular una bona pila de llibres. Ara, aquests llibres són a casa nostra i hem decidit que no poden estar en caixes al traster. Els hem de tenir a l'abast per poder-los llegir i retornar-los la vida i la importància que un dia van tenir. Així doncs, vam intentar col·locar-los de manera ordenada a l'estudi. Però va ser del tot impossible. Llavors vam decidir canviar els mobles per reorganitzar l'espai i poder-los tenir a l'abast. Ja feia temps que volíem canviar la sala d'estar i aquesta ha estat l'excusa ideal.
Avui ens els han vingut a muntar. És genial. Tot ple de lleixes gruixudes i resistents per aguantar els llibres. Totalment funcional.
Quan l'hem tingut tot muntat, ens l'hem mirat i hem ens hem preguntat:"És més bonic que abans?" La resposta, ha estat clara. "No". Però tenim clar que ara s'adapta al que nosaltres volem i necessitem i això ens fa estar contents d'haver pres la decisió.

Blau al meu voltant.

2011-01-23T20:20:00.004+01:00

Normalment escriure em serveix per desfogar-me, per explicar les coses negatives que em passen i poder-hi reflexionar després, un cop escrites, com si fos algú més qui me les explica. D'aquesta manera, el que se'm feia un món, de vegades ho veig menys important.
Últimament, però, ho veig tot blau. (No sé perquè però mai he suportat el color rosa!)
Un cop "superades" les vacances de Nadal, ha començat el segon trimestre.
Els nen/es han tornat a l'escola i la majoria ha baixat el ritme de treball. S'han relaxat, han començat a no fer deures i el treball, hi ha dies, que es fa molt feixuc. Els costa de concentrar-se just ara que el nivell d'exigència és més alt i que és quan han d'aplicar tots els hàbits que van adquirir al primer trimestre.
Però jo, com sempre, vaig al revés del món: tinc moltes ganes de fer les coses, m'il·lusiono per qualsevol tonteria i continuo amb el curs telemàtic i el francès. Hi ha dies que estic cansada i em costa d'anar-hi però un cop allà disfruto amb el que aprenc.
Espero poder continuar així, no haver de baixar el ritme i poder fer tot el que tinc planejat. Per primera vegada en molt de temps m'han de dir "para" en comptes de "fem?". Ja era hora, no?

És Nadal, i què?

2010-12-26T07:57:00.003+01:00

Ha arribat el Nadal.
Totes les families s'asseuen juntes a taula per celebrar que, segons diuen, ara fa 2010 anys va néixer a Betlem el fill d'un fuster i una verge, ja, i jo m'ho crec!
Bé, que ell era fuster, passi, però això d'ella...
Ahir vaig llegir al diari una crítica a la gent que no volem celebrar el Nadal. L'autor, no recordo qui era, deia que no volíem celebrar el Nadal però ens apuntavem als dies de festa. Quin remei! Què volen, que obrin l'escola per mi? Faig festa perquè NO PUC anar a treballar. Que em deixin celebrar el Nadal al maig, que és quan va néixer el MEU fill, i veuran com m'hi apunto!
Per mi, el Nadal és un cap de setmana llarg.
Tots els dies "importants" dinem amb la família, però també ho fem la majoria de diumenges de l'any.
És veritat que ens comprem coses entre nosaltres, però també ho fem pel Sant, per l'aniversari, o simplement, quan ens ve de gust perquè veiem que algú ho necessita.
Només una pregunta final...
Aquesta gent qua aprofita el Nadal per fer el viatge de la seva vida a l'altra punta de món, realment celebra el Nadal, o fa com nosaltres? Per què no se'n parla d'ells?
Ah, potser perquè ells si que estan d'acord en parar el món per celebrar el Nadal!

Ha arribat la trucada.

2010-12-11T10:08:00.003+01:00

Eren les 6. Ha sonat el telèfon. Sense contestar ja sabia qui era i què volia.
He baixat directament a baix. La mama ja havia contestat. Ella també esperava, com tots, la trucada.
Després de vestir-nos ràpidament hem anat a la Residència.
No l'he volgut veure. Ja no calia. L'he vist com s'apagava durant mesos i no tenia ganes de veure'l. No en tenia cap necessitat.
Mentre pujava a l'ascensor, he sentit per última vegada aquella olor. Olor d'hospital sense ser-ho. Als passadissos tot era calma i tranquil·litat.
De sobte, m'han vingut al cap moltes idees: no he de plorar, ara descansa, ara ja no pateix, ara, per fi, està amb la tieta, ara... No he estat capaç de fer endreça.
Fa molts de dies que no podia escriure. Tenia el cap saturat. No tenia ganes de parlar. M'he apartat de la gent que m'estima perquè no els volia arrossegar amb mi. No sabia com fer-ho per no encomanar el meu estat.
La trucada m'ha tret un pes del pit. Ara estic cansada. M'agradaria poder plorar però no puc.
Ara, al cel hi ha una estrella més i a la terra un àngel menys. Però, en el fons, era el que ell també hagués volgut.
Tiet, te quiero, me has enseñado muchas cosas, entre ellas a ser buena persona. Nunca te olvidaré.

Ja ho he sentit i t'he entès!

2010-11-28T15:56:00.003+01:00

M'indigna.
Sincerament, m'indigna.
Ahir vaig anar a comprar. La botiguera coneix la meva família i, xerrant, xerrant, per casualitat, com aquell que no vol la cosa, em va fer saber que el meu tiet havia tingut un infart.
El meu comentari, suposo que no s'ho esperava, va ser: -Pobre.
La conversa sobre la feina va continuar i ella, altra vegada: Ai, si,és important tenir bons companys. El meu marit, que treballa amb en Pepe, diu que és molt bona persona. Ja veus, i ara, ha tingut un infart.
I jo, sense perdre la compostura vaig tornar a respondre: -Si, pobre.
A la tercera, ja no vaig poder més, i en un atac de mala educació vaig dir-li a en Dani: -Carinyo, hem d'anar a buscar la teva moto i ens tancaran el taller. Maria, ja ens diràs alguna cosa de la butaca el dilluns, no? Doncs adéu.
Seguidament, i sense gaires miraments, vaig girar cua i vaig començar a caminar cap a la porta. En Dani, sense ni saber per què, em va seguir.
Què esperava aquella senyora? Que saltés i posés el meu tiet a parir? Que em posés a plorar com una Magdalena i digués que perdono a tota la família pel mal que m'han fet? Que comencés a explicar-li tota la història perquè no l'ha sentit mai per part nostra? Doncs no.
Em sap molt greu el que li ha passat. El meu tiet és una de les úniques persones "d'aquella família" a qui li he d'agrair coses. Va ser l'únic que em va trucar per saber com estava quan vaig perdre el nen, i això, mai se m'oblidarà i més quan la germana del meu "pare" és ella.
Em fa mal no poder trucar-lo per preguntar-li com està, però sé que si ho faig la meva "tieta" em penjarà el telèfon o no em contestarà directament. O el que és pitjor, pensarà que ho faig per riure'm de la seva desgràcia (ella segurament ho faria, ja ho ha ben demostrat).
De moment em conformo a esperar que la poca família que em queda em vagi informant. Més endavant, ja veuré.

Per fi heu arribat!

2010-11-11T16:39:00.005+01:00

Fa molt de temps que us esperàvem. Tots teníem ganes de poder-vos veure, de poder-vos fer un petó i de poder dir que, per fi, ja us teníem a casa.
Però anem a pams.
Fa mooooolt de temps, els vostres pares van decidir que ja n'hi havia prou d'estar tots dos sols i que volien augmentar la família.
El camí va ser molt llarg, suposo que algun dia us l'explicaran, però el que ara us puc dir és que van haver de lluitar molt, passar molts nervis i fer molts viatges per aconseguir que arribessiu. Fins i tot, un cap de setmana van anar a Paris (abans deien que els nens venien de Paris), però ni així!
Finalment, un dia, van arribar a casa i van dir que ja estaveu en camí. Aquell dia ens van portar la primera ecografia. Éreu com dos ous ferrats, i, com que encara no sabíem què seríeu, doncs sempre parlavem dels ous ferrats.
A la segona ecografia ens vau semblar gambes, i llavors, us vam canviar el nom.
Finalment, però, un dia ens van dir: seran dues nenes. Des d'aquell dia, sempre més heu sigut "les nenes".
Triar-vos el nom no va ser gaire difícil. La vostra mare sempre havia dit que si tenia una nena es diria Anna, com si no hi haguessin noms! Doncs bé, una ja el tenia.
L'altra, després de molt pensar i repensar, van decidir que es diria Judith. No recordo com va ser, però des d'aquell moment van dir que la que naixés primer seria la Judith i la segona, l'Anna.
Ja teníem noms, ara només faltava que sortíssiu.
Primer ens van dir que com que éreu dues, arribaríeu abans d'hora. Tot eren presses, els pares volíen tenir-ho tot a punt: l'habitació, els mobles, la roba... Llavors ens van dir que no, que segurament arribaríeu quan tocava i que no calia córrer.
Finalment, però, un bon dia, la mare es va començar a trobar malament,va anar al metge i li van dir que naixeríeu l'endemà.
Ara ja us tenim aquí, i teniu molta feina per endavant perquè sou força petitones. Però tots sabem que sou unes lluitadores i que teniu uns pares que us ajudaran a créixer amb tot l'amor que es pugui donar.
Benvingudes.

I·lògic

2010-11-01T14:56:00.003+01:00

Fa tres setmanes va començar aquesta situació: la tensió, la por a agafar el telèfon cada vegada que sona, el pes al pit cada vegada que entrem a l'habitació de la residència...
Fa tres setmanes ens van dir que s'estava acabant, que li quedava poc, que no podien fer res més per ell.
Llavors, la seva primera reacció positiva: la medicació pel refredat començava a fer efecte i es començava a recuperar.
Tot seguit, però, segon gerro d'aigua freda: les llagues s'havien estès molt i hi començava a haver infecció.
-Ara si que no se'n sortirà. Començarem a donar-li morfina i farem tot el que estigui en les nostres mans per tal que no pateixi. Per la nostra experiència aquesta situació no sol allargar-se més de quatre o cinc dies. Prepareu-vos pel pitjor -ens van dir.
Avui, nova visita a la residència (de fet, ara és diària). La infermera ha sortit sorpresa de l'habitació. Nosaltres esperavem fora.
-Passa alguna cosa?. Està pitjor?
-No, i ara- ens ha contestat ella.- Al contrari, la llaga es va curant. És inexplicable en el seu estat, però ...
Fa temps, quan estava bé, venia tres vegades a la setmana a casa, quan arribava li preguntava: Tio, como estás?.
-Bien, Dios es bueno y nos tiene vivos- contestava amb un somriure als llavis.
Avui, quan he entrat i li he dit: -hola cariño, como te encuentras?, només m'ha pogut fer el somriure, però en el fons, crec que estava pensant: Dios es bueno y nos tiene vivos. És un gran lluitador.

Una sensació desagradable

2010-10-10T09:27:00.003+02:00

Recordo la primera vegada que vaig tenir aquesta sensació. Tenia 15 anys.
Era un dilluns al matí, el dia abans la Laura havia fet la primera comunió i la meva besavia no havia pogut venir: la cama li feia mal, gairebé no la podia moure i es trobava malament. A la nit va empitjorar i de bon matí la vam portar al metge i ens ho va dir, tenia una trombosi i no hi havia res a fer, era massa gran.
Un mes després la vam perdre per sempre.
Aquesta sensació va repetir-se tres anys després, amb el meu besavi, i un any més tard d'això, amb la meva àvia.
Aquesta setmana hem tornat a sentir les paraules: al tiet no li fan efecte els antibiòtics, cada vegada està més dèbil i no hi poden fer res. No saben què fer: si li donen la dosi necessària el seu cos no ho aguantarà, si no li donen, es llaga i es debilita més ràpidament.
No podem passar tot el dia amb ell, està a la residència i sabem que està ben cuidat, però cada vegada que sona el telèfon el cor ens fa un salt. Tenim por de rebre la notícia que alhora que sabem que ha d'arribar. Realment aquesta sensació és molt angoixosa.

Un dia especial

2010-10-04T06:44:00.004+02:00

El dia va començar aviat, cap a les 8 del matí.
Després d'un matí de nervis, crits de la meva mare i protestes d'en Xevi, vam poder-nos arreglar i sortir de casa a l'hora prevista.
Fins a l'últim moment no em vaig decidir, però quan ja estava a punt de sortir per la porta, vaig tornar enrera i em vaig fer la ratlla dels ulls. Sembla una fotesa, però feia 3 anys que no m'arreglava per sortir de casa. Des del casament de la meva germana no m'havia posat unes sabates de taló, ni un collaret i ni m'havia pintat la ratlla dels ulls. No n'havia tingut ni ganes ni l'ocasió de fer-ho. Ahir tocava.
Després de quatre fotos amb la nena a casa seva, vam anar cap a l'església.
En arribar, la porta era tancada, no hi havia ningú. L'església és en un lloc apartat, a tocar de la Fageda d'en Jordà, en un entorn molt bonic i tranquil, però, per nosaltres, una mica massa tranquil en aquell moment. Abans el mossèn vivia a la rectoria, però ara, amb la falta de capellans, no sabíem ni qui era. Com vam trobar a faltar a mossèn Marturi!
Finalment, vam veure que s'acostava un cotxe i vam suposar que era ell. Després de les salutacions de rigor va obrir l'església, es va anar a canviar i va arribar "el gran moment".
Per sort, com que tenia pressa, no va fer una gran cerimònia i abans que ens n'adonessim, la nena ja tenia l'aigua al cap i en David i jo ens havíem convertit en padrins.
Després de la cerimònia ho vam anar a celebrar al mateix lloc on vam celebrar el casament de la Laura i en Benji, concretament al mateix menjador.
Suposo que igual que jo, al moment d'asseure'ns a taula tothom va tenir aquell dia al cap, però no hi va haver cap comentari, ningú va dir res, vam dinar tranquil·lament fent broma i disfrutant del moment. Vam negar-nos a que un mal record ens espatllés un dia especial.

Sabates de taló

2010-09-19T10:04:00.001+02:00

M'he comprat unes sabates de taló.
Sempre m'han agradat les sabates, potser perquè no tinc el mateix problema que amb la roba, les sabates me les puc comprar en una botiga "normal" i a un preu "normal". Abans en comprava tot sovint, canviava de sabates i de bossa de manera habitual. M'agradava. I encara m'agradava més poder-me posar unes sabates amb un bon taló (així compenso l'amplada amb una mica més d'alçada).
Durant molt de temps no ho he fet. Fa temps que porto sabates gairebé planes, no tinc unes sabates per arreglar i unes altres per treballar. Quan començava la temporada en comprava dos parells, tots dos del mateix color, plans i, sobretot, còmodes i me'ls anava canviant durant la setmana.
Ahir, però, em vaig comprar unes sabates de taló. Quan vaig arribar a casa les vaig ensenyar a en Dani i al nen. El nen, sincer com és ell, em va dir que semblaven les de la bruixa avorrida. En Dani, més políticament correcte, només em va preguntar si no em farien mal i si em recordaria de caminar amb talons.
El dia 3 bategem a la Gemma i em fa il·lusió tornar-me a arreglar. Posar-me roba nova i estrenar les sabates. Potser fins i tot em pintaré la ratlla dels ulls.

14 de setembre

2010-09-14T21:32:00.002+02:00

Avui és 14 de setembre.
El meu primer pensament de dia ha estat pel tiet Pedro que avui ha fet 90 anys.
Recordo quan era petita i venia a casa. Sovint m'explicava coses i les seves frases habitualment començaven amb: "Aquel viejecillo..." (El viejecillo, amb sort,tenia la seva edat).
Sempre he pensat que el fet de no tenir fills li va fer difícil d'acceptar el pas del temps. El viejecillo solia tenir fills, nets... però el tiet no en tenia i, per tant, encara es veia jove.
Avui, tot i tenir 90 anys, si pogués parlar segur que continuaria anomenant viejecillos als seus companys de residència. Però per desgràcia ja fa temps que no "viu", senzillament, "passa" dies assegut en una cadira de rodes i mirant a l'infinit. Quan hi anem, encara ens fa un petó i ens mira durant uns moments. Després, desapareix el somriure i torna la mirada perduda.
El meu segon pensament ha estat per ell. Per una de les persones que més ha influït a la meva vida i que va decidir morir avui fa 23 anys. Com cada any, he recordat les seves paraules "La mente humana es muy complicada" i m'he preguntat, un cop més, perquè ho va fer. Un año más, descansa en paz Miguel.

Els gegants

2010-09-06T21:38:00.004+02:00

Molta gent coneix Olot pels volcans, per la Fageda d'en Jordà, per les fonts de Les Tries o la Moixina,... però hi ha un element del que tots els olotins ens sentim orgullosos i que no sabem com transmetre a la gent de fora: els gegants.
La gent ve a Olot per les festes del Tura, veu els gegants, però no entén què signifiquen per nosaltres aquelles figures. Per a ells són uns gegants més, però per nosaltres són molt més que això.
Recordo la primera vegada que vaig portar en Xevi a veure'ls. Només tenia 4 mesos. Segur que no es va assabentar de res, només sentia soroll i veia molta gent, però va ser el seu "bateig" com a olotí. Jo em vaig emocionar i quan van passar per davant nostre el vaig agafar en braços i li vaig fer un petó.
Té 13 anys i, com a mínim, els ha vist ballar un cop cada any (només ballen tres vegades durant les festes i una per Corpus). El seu pare no entén aquesta vinculació que tenim amb aquestes figures però amb els anys s'hi ha acostumat.
Demà la Gemma rebrà el seu "bateig". Demà veurà els gegants per primera vegada i espero que segueixi la nostra tradició, que arribi a estimar-se'ls com ens els estimem nosaltres i que la vulgui transmetre als seus fills. Els gegants també són part del llegat que deixarem als nostres descendents.

THE END

2010-08-31T09:38:00.003+02:00

HEM ACABAT. Fa un mes i mig, quan tot va començar, pensava que mai podria dir aquesta frase. Semblava que seria una tasca impossible. De fet, ha estat difícil. A part de la feina i el cansament físic, ha comportat un desgast mental i emocional que m'ha costat de superar. Han estat dies de llàgrimes, sentiments a flor de pell, moments de ràbia i remordiment però també hi ha hagut somriures i sorpreses agradables,... No sé, una barreja de sentiments difícils d'explicar i que s'han afegit a un estiu que ja era difícil per la lesió d'en Dani.
Divendres al matí vam anar a portar les últimes coses a la deixalleria. La meva mare i el tito van sortir pel garatge i jo vaig quedar-me a dins el pis durant un parell de minuts. De sobte, ja no reconeixia aquell lloc, ja no era a cals tiets, s'havia convertit en un lloc estrany, buit. Senzillament, una casa.
Demà signaran el contracte. Demà els donarem les claus i la casa passarà a ser la llar d'uns desconeguts. Tots sabem que el tiet no hi podrà tornar, tots sabem que està ben cuidat, i que els anys i l'Alzheimer no perdonen, però fins ara allò era casa seva i hi havia guardats tots els records que ell no pot tenir al cap per la seva malaltia. És per això pel que ens ha fet mal haver-ho de fer, haver de treure de la casa tot el que era seu i haver-nos de desfer de la majoria de les coses. Només una cosa ens consola: nosaltres ens hem quedat amb la seva saviesa, els seus consells, els seus somriures i les seves abraçades i això mai ningú ens ho podrà prendre. Gràcies tiet per tot el que ens has ensenyat i per estimar-nos com ho fas. Aquest és el teu millor llegat.

No l'hem trobat.

2010-08-24T20:36:00.003+02:00

La saleta era un lloc acollidor. Al mig hi havia una taula petita, rodona, de color de marbre negre amb aigües blanques. Al damunt hi havia el que jo en deia "l'arbre de boles". Quan arribava a casa dels tiets, el primer que feia era agenollar-me al terra, just davant de la taula i començar a jugar amb l'arbre. Els crits de la tieta començaven tot seguit:
-Vols parar! Me'l trencaràs! Les boles són per fer bonic, no per jugar-hi! Nena, estigues quieta!
Fa molts anys, quan van anar a viure a la casa, la taula va desaparèixer, i amb ella, "l'arbre de les boles". Com que el lloc era diferent, no me'n vaig adonar fins força temps després. Al començament em dedicava a "explorar" la casa, però, un cop la vaig tenir vista i es va perdre la novetat, les visites als tiets i la iaia Carmeta es tornaven a fer eternes i em vaig adonar que l'arbre no hi era. Però ara m'adono que mai vaig preguntar on era.
Durant els dos mesos que hem estat buidant la casa hem trobat moltes coses, moltes d'elles amb un gran valor sentimental que m'han portat records de quan era petita.
Durant els dos mesos, però, he estat buscant si hi havia l'arbre a algun lloc. Aquesta setmana només ens faltava buidar el garatge, damunt de l'altell hi havia caixes i maletes. Avui hem baixat les últimes caixes i s'ha esvaït la meva il·lusió, tot i que van guardar coses impensables, van llençar l'arbre.
Ja sé que només era un objecte, ja sé que no tenia valor econòmic, però m'hagués agradat de tenir-lo. De totes maneres, encara és al meu cap, encara és al meu cor i aquí es quedarà per sempre.

Un tresor

2010-08-21T09:39:00.002+02:00

Feia anys que veia aquella maleta a l'altell del garatge. Era una maleta antiga però ben conservada com tot el que tenien els tiets a la casa.
Ahir la vam obrir. Quan la vam baixar no sabíem què hi trobaríem però teníem ganes de saber què hi havia, ens esperavem qualsevol cosa: roba de la padrina, records de l'avi, fins i tot roba vella del tiet o la tieta, però, arribat el gran moment, només vam poder fer un crit, obrir la boca i esclatar a plorar: era allà, no sabíem que existís, però des d'aquell mateix moment ja vam decidir que MAI ens en despendríem. Era un retrat, pintat a mà dels besavis, la tieta i l'avi de feia uns 80 anys.
L'avi encara estava dret (havia tingut una hemiplegia i ni a les fotos més antigues l'havia vist caminant o dret), la iaia portava una faldilla llarga, els cabells recollits i tenia un somriure especial. La tieta, devia tenir uns 7 o 8 anys. Portava el cabell llarg i tenia la mateixa mirada que va tenir al llarg de la vida. En aquell retrat ja no se la veia alegre, semblava que sabia tot el que hauria de venir amb els anys. L'avi, era un marrec de 3 o 4 anys, vestit de marineret amb uns pantalons curts que semblaven una faldilla i uns mitjons llargs que li arribaven a sota el genoll, i, el més important, encara no li havia sortit el bigoti. També deu ser una de les úniques imatges que tenim d'ell sense el seu estimat mustatxo.

Intento escriure

2010-08-20T09:15:00.003+02:00

De bon matí sembla que tinc el cap més clar. És quan sembla que podria escriure amb més coherencia i explicar tot el que tinc a dins. El problema, però, és que només ho sembla.
Fa uns quants dies que tinc neguit. No em trobo malament, no estic més depre del normal, però jo mateixa m'adono que tinc tantes coses a dins que em costa ordenar-les perquè puguin sortir. Totes no poden passar pel teclat a la vegada i no sé quines han d'anar primer i quines es poden quedar més estona a dins.
Podria semblar senzill, el truc està en no escriure, però és que tampoc sé com donar-los forma a dins del cap, no sé quines són les que em fan neguitejar més i quines són les que hauria d'intentar resoldre primer. Així doncs, intento fer-ne una llista, potser si les veig escrites les puc "classificar", "ordenar" i potser m'adono que n'hi ha algunes que no són importants o que, simplement, no tenen solució. Encara recordo la frase: si té solució és un problema i cal posar-hi esforç, si no en té és una putada i no cal perdre-hi el temps.

Fantasmes II

2010-08-08T21:36:00.003+02:00

El temps havia anat passant i el fantasma semblava que per fi havia desaparegut de les vides dels habitants del castell.
El seu dia a dia, ara, era tranquil. Havien tingut problemes, però entre ells feien pinya i anaven tirant endavant.
Van decidir, doncs, que podrien aprofitar els caps de setmana per allunyar-se una mica del poblet i començar a "viure la vida" sense el fantasma.
Feia anys que tenien una cabana prop de la platja. No era res de l'altre món, però era el seu amagatall. Quan realment necessitaven pau i tranquilitat anaven allà i s'allunyaven de tot i de tothom. Poca gent sabia trobar-la i ells només explicaven com arribar-hi a la gent que realment s'estimaven. Allò era, el seu refugi.
El fantasma, però, sabia on era. Quan vivia al castell hi havia anat moltes vegades amb ells.
Un dia, de sobte, van sentir un soroll prop de la cabana. Algú anava a visitar al pescador que vivia a la cabana del costat. Algú que a ells els era molt conegut. Algú que ells no volien veure allà: el fantasma.
Els habitants del castell es van entristir, una sensció de ràbia i impotència els va envair. Ara ja no tenien pau ni allà, el seu refugi, de sobte, s'havia convertit en un lloc on ja mai més es sentirien segurs. Què haurien de fer, ara? Ells no volien saber res del fantasma, però ell els perseguia. I ara, què volia?

Llàgrimes

2010-07-23T10:45:00.003+02:00

Eren les 6 de la tarda. Estava a l'ordinador escrivint una entrada al blog quan va sonar el telèfon. La meva mare el va agafar al pis de baix. Pocs segons després vaig sentir corredisses a l'escala. "Corre, mama, diga'm el número de l'ambulatori, la Gemma torna a tenir febre i la padrina està tan nerviosa que ni el troba".
Vaig tancar l'ordinador i vaig córrer escales avall. No havia tingut febre durant tota la tarda i, segons havia dit el pediatra, si repetia podia ser mala senyal.
Dos minuts després, una altra trucada: "Anem a l'hospital, el pediatra diu que allà li podran fer més proves, que ell, a l'ambulatori no pot fer més del que ja va fer ahir".
Després de 3 hores d'espera, una nova trucada: "Agafa la clau de casa de la teva germana i vés a buscar-li roba. Com que li dóna el pit a la nena, les han d'ingressar a totes dues".
Quan vaig arribar a urgències encara no li havien donat habitació. Poc després va sortir en Benji i ens va dir que estaria a la 129. Un moment més tard, va sortir la nena, en un llit d'adult, amb la via i el suero posats, semblava una persona gran si no hagués estat pel xumet.
Darrera seu va sortir la Laura. Llavors vam tornar a plorar. Feia just dos mesos que ho feiem al mateix lloc i gairebé a la mateixa hora, però aquesta vegada, com és habitual, ho feiem amb llàgrimes amargues, d'aquelles que fan tan mal.
Ja ho deia el tiet quan estava bé: "que poco dura la alegría en la casa de los pobres". A la nostra, dos mesos.

Burrocràcia

2010-07-22T17:36:00.003+02:00

Els tiets no tenien fills. Fa 3 anys, 4 mesos i 14 dies que es va morir la tieta.
En aquell moment, el tiet estava en una cadira de rodes, sense reconèixer la majoria de la gent i sense poder parlar. Tenia diagnosticat Alzheimer. Dit d'una altra manera, era totalment dependent.
NINGÚ es va preocupar per ell. NINGÚ va vetllar perquè estigués atès, i no parlo només dels serveis socials, sinó també dels seus "nebots carnals". La meva mare, però, tot i que "legalment no era la persona encarregada", va vetllar per portar-lo a una residència, per poder assegurar-li una bona qualitat de vida i intentar que, el temps que li quedi, estigui ben atès.
Les coses, però, es van complicar al cap de poc. Donat l'estat en què es trobava el tiet, s'havia d'incapacitar per tal que el seu tutor o tutora pogués acceptar l'herència en nom d'ell.
Després de llargs tràmits burocràtics vam saber que no es podia incapacitar perquè "legalment aquest senyor no existeix", "no hi ha partida de naixement", ens van dir. A Paterna de Ribera no tenien constància del seu naixement. Una persona que no ha nascut, no es pot incapacitar, ni se'n pot demanar la incapacitació, ni pot rebre cap herència,... però tampoc es deuria haver pogut casar, ni comprar un terreny, ni tenir comptes al banc, ni...
Finalment, a primers d'any el tiet va ser incapacitat i la meva mare va ser nomenada tutora legal. S'ha pogut fer l'acceptació d'herència, i hem pogut posar fil a l'agulla per poder llogar la casa.
Després de tres anys la casa està força feta malbé i a nosaltres ens fa molt mal entrar-hi, llençar la roba, veure tots els records,... però ens hi hem hagut de posar.
Ahir al matí vam anar a recollir fotos, records i papers. A la tarda, em vaig dedicar a mirar les fotos i aquest matí, ens hi hem posat amb els papers. Quan ja estavem acabant, dins una carpeta blava hi hem trobat un sobre. A l'exterior ho deia ben clar: partida de naixement de Pedro i Maria. L'hem obert corrents i, efectivament, era allà. El tiet havia nascut!!! Havia nascut a Paterna de Ribera i estava inscrit al Tom 40 foli 32.
M'agradaria saber com pot ser que ell, al 1983 pogués justificar que havia nascut i ara, al 2010, a l'era de la informàtica, nosaltres no ho haguem pogut fer. És ben bé que, com més anem, menys valem!

Olors

2010-07-18T08:21:00.003+02:00

Ahir vaig arrencar la primera tomata de la temporada.
Després de passejar una estona al voltant dels carabassons, les cebes, les patates i la síndria, vaig arribar a les tomateres. Allà m'estava esperant. La vaig veure i, sense ni adonar-me'n,ja la tenia a les mans. Llavors vaig sentir aquella olor que només fan les "tomates de veritat", les que trec de l'hort, i em va transportar a la meva infantesa, quan em passava les hores voltant pels horts, regant, mirant com creixien les plantes dia a dia i vaig somriure. Em va agradar tornar a tenir aquesta sensació.
Un cop a dalt, amb la tomata a la cuina, em vaig adonar que últimament he recuperat moltes olors: la de nadó amb la Gemma, la dels tiets quan he anat a casa seva, la de les prunes acabades de collir,... i tot m'ha transportat en el temps a records agradables.
Hi ha, però, una olor que no hi ha maneres d'oblidar: la que deixen el ferro o el plom a les mans quan l'has manipulat. Aquesta, inevitablement, em porta mals records i apareix a la meva vida de manera periòdica, quan menys me l'espero.

Hipocresia

2010-07-14T09:30:00.003+02:00

No m'agrada la hipocresia, això ho he tingut clar sempre, però fins ahir no em vaig parar a pensar com ha influït aquest fet en la meva vida.
Gairebé sempre dic el que penso, això fa que sigui molt exigent amb la gent que m'envolta i els demani que facin el mateix. Sé que de vegades és difícil dir-ho sense fer mal, però, fer veure el que no ets també fa mal, a tu i als que t'envolten.
Aquesta manera de ser fa que tingui molts "coneguts", però molt pocs "amics". De vegades és difícil conviure amb algú que saps que et dirà sempre el que pensa, encara que et faci mal o no t'agradi. Però jo estic contenta de tenir al meu costat gent que ho faci, perquè així em fan adonar del que no està bé, o del que hauria de millorar, i la gent que realment m'estima, ja m'accepta tal com sóc.
Aquesta manera de ser em va portar molts problemes l'últim any que estava a l'altra escola. Jo creia en les Comunitats d'Aprenentatge (de fet encara hi crec), jo creia (i crec) en el diàleg, en la reflexió per sobre el càstig... però estava envoltada de gent que ho deia i no ho feia.
Gràcies a ells vaig conèixer què eren les Comunitats d'Aprenentage i vaig tenir la sort de treballar en una, gràcies a ells vaig saber que no té més raó qui crida més, i gràcies a ells vaig aprendre que si escola i família no treballen junts, els nens mai aprendran. El problema va venir després, quan davant els problemes, es va optar per la solució fàcil, el càstig, l'expulsió, l'esbroncada... i es va oblidar tot allò que s'havia predicat temps abans. Com sempre, la hipocresia.
Ara estic envoltada de gent que castiga, renya, crida... però que ha acceptat que jo no ho faci i que no ha intentat imposar-me la seva manera de fer. Gent que ha respectat que continuï fent el que crec i que no intenta aparentar el que no és. Ara que la hipocresia s'ha allunyat de la meva vida veig el mal que m'ha fet quan m'ha envoltat.

Per fi estic d'acord amb algú!

2010-07-07T15:04:00.004+02:00

Normalment no trobem gent que defensi els mestres.
Per fi algú ha vist el que tots els docents portem temps dient.

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/191971-nefast-conseller-deducacio.html

Vacances?

2010-07-03T10:07:00.003+02:00

Ja s'ha acabat, hem deixat els nens,hem endreçat l'escola i ara no tindrem l'obligació d'anar a fer la feina allà.
Recordo quan la meva mare treballava a la fàbrica i plegava per vacances. Només eren tres setmanes, però a la seva bossa hi havia la bata, la faldilla i les sabatilles. Res més.
Ahir vaig plegar jo. Semblava que em canviava de pis! La bossa, plena, amb els llibres del curs vinent, les guies didàctiques, els CDs amb material de suport...
La meva mare, el primer dia de vacances rentava la bata, la faldilla, les espardenyes, ho preparava tot i s'oblidava de la feina fins el dia abans de començar.
Jo m'esperaré a dilluns a mirar-m'ho. No pas perquè sigui desendreçada, ni desinteressada, ni res d'això. Senzillament, perquè hauré de continuar treballant. No m'he emportat els llibres per "portar-los a veure món", sino per començar a programar el curs vinent.
Quants dies faré de "vacances"? Doncs no ho sé. El que tinc clar és que no seran dos mesos com diu tothom.

Fi de curs

2010-06-19T09:44:00.003+02:00

Quan arriben aquestes dates, igual que per Nadal, les escoles i instituts tendeixen a celebrar-ho.
Aquest cap de setmana, a casa, ens ha tocat de ple: ahir, festa de l'escola d'en Benji i sopar de fi de curs d'en Xevi, i aquesta tarda, festa de la ZER.
No és que no m'agradi aquest tipus d'activitat, però el problema, com sempre, és la hipocresia. Què celebrem? Que ens perdrem de vista? Doncs per què ens trobem si no ens volem veure? Per altra banda, si celebrem que s'ha acabat el curs, és que ens ho hem passat malament durant 9 mesos i ens hem anat fent el paper?
Parlant amb en Jordi ( pobre, aquest any li ha ben tocat) feiem valoració del curs i de com l'hem viscut tots dos: per a mi, ha estat positiu, un canvi que necessitava a la meva vida i que m'ha ajudat a tirar endavant. Reconec que he vist coses que no m'han agradat del tot (la feina perfecta no existeix), però no ho he viscut com res negatiu, senzillament, necessitava que em manessin i m'ha anat perfecte que ho fessin.
Ell, però, no ho ha viscut igual. El treu de pollaguera quan veu coses que no li agraden, les voldria canviar, posar el crit al cel si cal, però no ho fa i això el fa neguitejar més.
Després de la conversa amb ell pensava tota sola: tinc ganes d'anar al dinar de dimarts? Sense pensar-ho gaire em responia segura: Si, en tinc ganes. Hi aniré amb una colla de COMPANYS DE FEINA, amb qui he tingut bona relació i he passat un bon curs, i amb qui en passaré un altre l'any que ve. Però... tinc ganes de veure'ls durant l'estiu? Doncs, no, la veritat és que no. Durant l'estiu necessitaré desconectar, no saber res de la feina i carregar piles pel curs vinent. Treballar és això, no?

Tots a taula!

2010-05-30T18:21:00.003+02:00

No sé ben bé per què, però quan hi ha un grup de gent que dina junta sovint, tothom acaba agafant l'hàbit de seure en un lloc concret.
A casa, com a altres llocs, passa això.
El problema, però, és quan es fa un dinar i algú, per la raó que sigui, no hi és. Llavors es troba més a faltar, i es dóna una situació incòmoda perquè ningú gosa seure al lloc del que falta.
A casa, per desgràcia, fa molt temps que la taula s'anava buidant. Cada cop hi havia més espai i tothom havia anat ocupant els "forats" que havien deixat els que ja no hi són.
Avui, però, hem tingut un problema: per primera vegada hi havia la Gemma amb nosaltres. Evidentment ella no s'ha assegut a taula, però ens hem hagut de canviar de lloc, per tal que en Benji i la Laura la poguessin tenir a prop.
Ningú ha dit res, en Dani i jo hem anat a seure on ho feien ells normalment i hem començat a dinar.
El problema se'ns ha plantejat després. Com ho farem quan arribin els bessons? Haurem d'engrandir el menjador? Dinarem per torns? I, posats a pensar, com ho farem quan tots tinguin edat de seure a taula?
Ben mirat, però, m'estimo més tenir aquestes "preocupacions" que anar tenint cada vegada més lloc.

Trepitja fort Gemma!

2010-05-22T10:25:00.001+02:00

9 mesos

2010-05-22T09:57:00.003+02:00

Fa gairebé nou mesos que sabíem que havies de venir. Han estat nou mesos molt llargs, però plens d'esperances, d'il·lusions, i de moltes ganes de tenir-te entre nosaltres.
Al començament tots estavem neguitosos. Sabiem que els primers mesos eren molt importants i només pensavem en què estiguessis bé.
La teva mare, la pobra, només feia que vomitar, s'ho va passar fatal, però sempre deia que quan et tingués en braços ja se li passaria tot.
Després, vam saber que series nena. Uf, quina feinada a trobar-te un nom. Que si aquest, que si aquell, fins que al final el van decidir, bé, el va decidir la teva mare perquè el teu pare, pobre, tip de proposar-ne, el va acceptar. Amb el temps ens ha acabat agradant molt a tots, no pateixis!
Els mesos van anar passant però la teva mare continuava amb els marejos. Tu cada vegada eres més gran i a ella li costava de moure's. L'hauries d'haver vist quan s'aixecava del sofà o es volia posar les sabates!
Llavors, amb paciència, vam començar el compte enrera. Ja només falten dos mesos i ja havia d'estar tot a punt. El teu pare et va pintar l'habitació, i et va fer aquest dibuix tan bonic de la rateta que hi tens. Ja veuràs que a ell li agrada molt dibuixar.
L'últim mes ha estat moooooolt llarg. De primer ens van dir que t'avançaries. Cada dia era un neguit, encara no, encara no... Vam pensar que naixeries el dia 5. Ja veuràs que és un dia important a la família: el teu cosí i la tieta Montse hi van néixer i els teus pares s'hi van casar. Però res.
Després van dir que arribaries a l'hora. Com que el 8 no sorties, vam pensar que el 14 que és el teu sant, però no, tu havies de ser com la teva mare i t'hem hagut d'esperar quinze dies més del previst. Llavors vam dir, el 19, com el tiet Dani, però tampoc.
Ahir, finalment es van decidir i et van empipar perquè sortissis i aquesta nit has arribat. Després de més de 10 hores de part, per fi t'hem pogut abraçar, mirar, i veure que estaves bé.
Llavors han començat les llàgrimes. Aquestes, però, eren d'alegria. Feia tant que no ploravem per alguna cosa bona que ni me'n recordava que aquestes llàgrimes són dolces, no me'n recordava que plorar d'alegria era tan bonic.
Ara, només espero veure't créixer amb salut i alegria. De que seràs bona persona, treballadora, responsable i que sempre ens podrem refiar de tu, ni ho dubto.
Un petó de la padrina.

Para muestra, un botón

2010-05-20T19:19:00.002+02:00

La recordo quan tenia 12 anys, era una nena molt desperta, quieta, obedient i que tenia moltes ganes de fer les coses bé.
No ho tenia fàcil, l'entorn no l'ajudava gaire, però ella continuava sempre amb aquell somriure que la feia especial. Mai s'enfadava, mai tenia problemes amb els companys perquè, simplement,no en volia. Era amiga de tots i, tot i ser "diferent" de la resta, tots la respectaven.
Durant tots aquests anys, he mantingut el contacte amb ella i la seva família. Sempre ha estat agradable trobar-la i rebre un petó i una abraçada d'algú com ella.
Ja feia temps que no l'havia vist, tot i que sovint preguntava per ella a alguns amics comuns. Avui ens hem trobat. Just quan jo sortia del supermercat ella entrava amb la seva mare. M'ha fet molta il·lusió, i més, perquè ha estat ella qui m'ha cridat. Jo ni m'imaginava que la noia que conduïa el cotxe que es volia aparcar al costat del meu fos ella!
Un cop ha aparcat, ha baixat, ens hem abraçat i m'ha fet dos petons. En aquell moment he pensat que tot ha valgut la pena. En aquell moment he pensat que m'era igual el que diguessin de nosaltres. Qui ho va voler, va aprofitar la nostra feina, i la dels nostres companys d'abans.Ella està a punt d'acabar batxillerat. No sap què estudiarà, ni si continuarà, però ella és l'exemple de que tots podien aprendre perquè tenien les eines. Si ella ho ha fet, per què no la resta? L'únic que té de diferent és la família. La seva l'ha recolzat, la de la resta, en passen.

Per la Núria

2010-05-13T21:36:00.004+02:00

Fa dies que només penso en la Gemma, però ara que la seva arribada ja té data límit, he pogut pensar en el que has escrit al teu blog.
Avui en parlava amb en Jordi (el meu company de viatge diari) i valorava la meva estada a l'escola com a positiva. Sé que no hi tornaria, tinc molt clar que no se m'hi ha perdut res i que la meva etapa allà s'ha acabat, però també tinc la consciència tranquila i sé que he après molt de l'experiència i d'aquests nens/es, que segons alguns, no han après res.
Abans no sabia callar, quan algú deia alguna cosa amb la que no estava d'acord, havia de saltar i protestar, era molt impulsiva. Allà vaig aprendre a pensar les coses,a pensar amb qui estava parlant a cada moment perquè sabia que no em podia refiar de ningú (excepte dels companys, és clar!).
Quan vaig arribar tenia poques eines com a mestra, feia poc que treballava i no les havia necessitat perquè a les altres escoles "els mestres no ensenyaven, però els nens aprenien". Allà vaig aprendre que no només has d'ensenyar, sino que has de fer que ells vulguin aprendre. Només així aconsegueixes l'objectiu i encara n'hi ha que ho dubten!
També vaig aprendre que les espectatives que tenim dels nostres alumnes és el més important per a ells, juntament amb les espectatives que tenen els seus pares. Aquí teníem, tenen i tindran un problema. Nosaltres sí creiem en ells, però els pares no. Els pares no es plantejaven que els seus fills poguessin estudiar: "per ser perruquera no necessita estudiar" "Total, quan surti d'aquí anirà a treballar a la pizzeria d'uns amics i ja està, tindrà feina i és treballadora"... No fa falta que et digui de qui són les frases.
El més important, però és que a l'escola hi he fet amics, no companys de feina. Érem com una gran família que passava moltes hores junta i que es donava recolzament en tot moment, amb una super-mama que ens ajudava a tots i que feia que tot rutllés bé.
És igual el que diguin els que eren fora, és igual el que pensin els que no ho han viscut. Aquesta experiència és irrepetible i per a mi ha estat molt important, encara que m'hagi deixat cicatrius difícils de curar.
Gràcies per tot el que em vas ensenyar, jo si que vaig aprendre i, sobretot gràcies per haver estat al meu costat en els pitjors moments de la meva vida.

Padrins

2010-05-03T08:12:00.003+02:00

Ell era un home pacient, obert, que es feia amb tothom i a qui li agradava la mainada. No li agradaven les baralles, ni els embolics i sempre intentava que la família estigués unida. Em sembla que l'únic Nadal que vam passar tots junts va ser el del 2005, per fi ho va aconseguir! Va haver de morir per veure tots els seus fills i néts junts per Nadal. Si ara aixequés el cap! Pobre home!
Ella era decidida,tenia les idees molt clares, li agradava la canalla i cuinar. Era una mestressa de casa amb totes les lletres. Sabia fer-ho tot: a part de cuinar, netejar i arreglar tota la roba, també sabia cuidar les plantes (de fet, era l'enveja de totes les veïnes). Era bona persona i tenia bon cor. Quan algun veí estava malalt, sabia que podia comptar amb ella pel que fos.Ara, ella tampoc hi és.
Una bona amiga diu que s'ha de ser molt curós quan es trien els padrins perquè aquests influiran molt sobre la criatura. En el meu cas, no sé si és veritat o no, però si que tinc moltes coses d'ells. El més important,però, és que estic orgullosa que fossin ells i no uns altres. Estic contenta que m'influissin perquè em van transmetre uns valors i una manera de ser que, tot i que de vegades em fa mal, em fa sentir contenta de ser com sóc.
Ara em tocarà a mi. Espero fer-ho tan bé com ells. Descansin en pau.

Tenia 11 anys

2010-04-13T20:58:00.003+02:00

Recordo que la classe era petita, amb les taules molt juntes perquè no hi cabiem i estava separada de la resta de l'escola. La mestra, la "senyoreta" com li deiem nosaltres, era una dona dolça i amable a qui realment li agradava la seva feina.
Feia dies que em rondava la pregunta pel cap, però no sabia com fer-la per no ferir-la; en el fons, em penso que ja sabia el que em contestaria i que la posaria en un compromís.
Va arribar el gran moment. Estavem a la classe de religió, ens explicava la creació i la mà se'm va aixecar gairebé sola.
-Digues, què és el que no entens?- em va dir somrient.
-Si vostè ens ha dit que Déu va crear-nos a tots i al llibre de socials ens explica tot allò dels dinosaures i la prehistòria, a qui ens hem de creure?
La seva cara va ser un poema, però va contestar ràpidament.
-Tu fas religió, no? doncs t'has de creure el que diu la bíblia.
Amb els anys vaig descobrir que "la senyoreta" s'havia equivocat.
Avui, però, parlant amb la Sara, una amiga musulmana, he entès perquè em va contestar allò. Quan tens un problema, quan les coses no et van bé, si creus en un déu, el que sigui, sempre li pots demanar ajuda. El teu déu no t'ho soluciona, però no perds l'esperança. Ella avui ho ha fet, jo, he fet un pas enrera i m'he tornat a prendre dues pastilles.
Allà on sigui, que segur és al cel, gràcies senyoreta pel seu intent.

Esfo...què?

2010-03-25T16:12:00.006+01:00

Fa pocs dies vaig parlar amb algú que em va dir que els mestres no tenim clar que qui mana a casa, inclús a casa nostra, són els fills.
Dijous vaig tenir entrevista amb la tutora del meu fill. L'entrevista va ser molt distesa i el que em va explicar em va fer sortir de l'IES amb un somriure a la cara. Després de tot, sembla que no ho hem fet tan malament.
El que em va sorprendre, però, va ser l'actitud d'una colla de nois i noies que sortien darrera meu i a qui vaig sentir comentar orgullosos:
-Sóc un crac, ho he suspès tot excepte història contemporània.
-Doncs no està malament, no? Ja n'has aprovat una.
I després es van sentir un munt de rialles.
Vaig caminar més a poc a poc amb l'esperança que m'avancessin i pogués deduir-ne l'edat. Em va semblar que devien ser alumnes de Batxillerat.
Tornant cap a casa se'm va acudir: per a ells l'escolaritat ja no és obligatòria, llavors, per què hi van? Per què continuen escalfant cadires si no tenen intenció de continuar estudiant? O és que pensen fer-ho amb aquestes notes?
Quan vaig arribar a casa, estava cansada i em vaig posar a mirar la televisió.
Dues imatges més em van colpir. De fet, suposo que per la majoria de la gent no tenen res a veure, però a mi em va semblar que si.
La primera va ser un anunci d'un programa que es diu "La generación ni-ni", sense comentari.
La segona va ser l'anunci d'un producte per saber quins dies ovula la dona. A l'anunci hi ha un grup de dones, una de les quals està embarassada. Aquesta li pregunta a una de les amigues si ells no s'animen i aquesta, tota orgullosa li contesta: si, nosaltres demà! I explica a les amigues les meravelles del producte.
On ha quedat la incertesa? On ha quedat el "anem-ho a provar"? No, ara ja no cal, esperes el dia que toca i... diana! Si els pares ja van així, com volen que els fills s'esforcin per aprovar?

El dia de la fi del món

2010-03-07T10:11:00.003+01:00

Hem sortit al pati, feia fred, però la Duna necessitava saltar,córrer i buidar la bufeta. Després de flairar tots els racons (com si no sabés on l'acabaria fent!) ha trobat el seu lloc preferit, s'hi ha posat i en acabar ha pujat corrents les escales. Sempre fa el mateix: puja corrents les escales, entra al garatge i m'espera a la porta mentre jo tanco les portes del taller i del pati.
Avui, però, quan he tancat la porta del taller l'he vist. Era allà: maig de 2007. Ningú l'ha tocat, ningú li ha arrencat cap més pàgina. De fet, per nosaltres, l'1 de juny ja va ser el primer dia del "nou món".
Després baixaré i el treuré. No el vull tornar a veure més.
Aviat serem al maig del 2010 i la nostra nova il·lusió naixerà. Ella no haurà viscut res d'això. Quan sigui gran començaran les preguntes, però, de moment, hem de disfrutar de la seva infantesa i viure al màxim cada dia al seu costat.

Records

2010-03-06T17:56:00.004+01:00

Quan no surten les paraules, val més una imatge o una cançó.

Fantasmes

2010-02-07T07:57:00.002+01:00

No fa ni molt ni poc, en una ciutat ni gran ni petita, hi havia un castell situat a les afores, dalt d'un petit turó. Des del castell es veia tota la ciutat, que quedava envoltada de petits turons com el del castell. Les vistes eren molt boniques però a l'interior...
A l'interior del castell hi havia hagut un fantasma.
El fantasma havia viscut al castell des que el van construir però de sobte va decidir marxar a viure a la ciutat. Els habitants del castell havien plorat, suplicat, havien fet de tot per tal que el fanstasma no marxés, però ell no va voler canviar d'opinió, ja havia pres la decisió i havia trobat un castell,més petit però, segons ell, molt acollidor, al centre de la ciutat.
La vida sense el fantasma era difícil, tots l'estimaven, però s'hi van anar acostumant. Només hi havia un problema... des del castell es veia la ciutat i sovint el fantasma es passejava pels peus del turó. Alguns dels habitants de la casa estaven contents de veure'l, però d'altres el volien oblidar. Ell havia volgut marxar i deixar el castell, així doncs, per què continuava fent-se present a les seves vides quan ell volia? No era prou gran la ciutat per passejar pels altres turons?...

Por

2010-02-04T17:05:00.003+01:00

És hivern i després de la nevada del cap de setmana encara queden petites restes de neu en algunes raconades a l'obaga.Fa fred.
Tothom té ganes d'estar-se a casa, prop d'un foc a terra o d'un radiador, algun aparell que desprengui escalfor per a poder desentumir els dits i escalfar-se les mans.
Poca gent corre pels carrers quan es comença a fer fosc. Només aquells que tot just pleguen de treballar, o han d'anar a fer algun encàrrec urgent, o... estan buscant algú.
La foscor encara fa més fort el neguit, com si no fos prou difícil no saber on és. La fi del dia ens recorda que encara serà més difícil de veure'l pels carrers.
Després d'una hora i escaig, s'acaba el patiment: arriba a casa i ens dóna explicacions, era amb un amic.
El mal ja està fet. No és conscient del que hem passat per culpa seva. Ara, la por s'ha transformat en ràbia, en impotència, i els crits es deuen sentir a tot el carrer. És igual. D'alguna manera hem de treure el pes que teníem dins nostre.
La nit serà llarga, costarà dormir després d'un espant com aquest. Són coses de mainada que en una situació normal no ens haurien d'afectar tant, però el primer que vam pensar va ser que ell se l'havia emportat. Quan podrem deixar de viure amb aquest neguit?

Retrobada agradable

2010-01-29T21:02:00.005+01:00

Avui ens hem retrobat. Feia temps que alguns no ens veiem, els nens han anat a parar a diferents instituts i això ens fa més difícils les trobades.
Avui ens hem retrobat. Després de molts anys de veure'ns cada cap de setmana als partits de bàsquet, ens ha fet il·lusió de retrobar-nos i de veure que els nostres fills també es retrobaven. A mesura que ho anaven fent, es saludaven contents i es presentaven els nous amics que han fet.
El temps passa, els nens es fan grans i avui ha arribat aquell dia que a tots ens feia por: la primera festa d'estudiants, la primera "sortida nocturna" dels nostres fills.
Tots estaven nerviosos, se'ls veia il·lusionats i espantats a la vegada, estaven a punt d'entrar en una discoteca per primer cop. No sabien com era, ni què passaria, però en tenien moltes ganes.
Haurem d'esperar un parell d'hores per anar-los a recollir i saber com ha anat, però segur que per a ells haurà estat una nit inoblidable.

Tarda lliure

2010-01-21T15:32:00.002+01:00

Sortir de la feina, agafar el cotxe i arribar a casa abans de les 2. Això és vida!
Són 2/4 de 4, ja he dinat, he fet el tallat i tinc tota la tarda per mi. Aquesta sensació és agradable. És el temps que em puc dedicar a mi mateixa.
A les 3 i 5 he mirat el rellotge, he pensat: "ui, si fos a la feina ja hauria començat!" però he continuat prenent-me el tallat amb tota la tranquilitat del món.
L'any passat, però, no era capaç de fer això; encara que fos la meva tarda lliure, pensava en com s'estarien portant, què estarien fent, si hi hauria hagut algun problema... Avui no, avui he pensat que ja hi ha molta gent que se'n pot fer càrrec i que, el que hagi passat, ja m'ho explicaran demà.
M'he tornat una fresca o, senzillament, he entès que no m'he de preocupar per tot el que passi a aquells nens per més que en sigui la tutora?

Què havia de recordar?

2010-01-16T12:58:00.002+01:00

Em costa molt llençar coses. Sempre penso que pot ser-me útil o que em pot portar un record i ho vaig guardant tot.
Ja fa dies, però, que faig neteja. He llençat papers, apunts, fitxes,...
Avui he decidit treure el joc de tocador. Des que ens vam casar que era allà, però aquest Nadal vaig demanar als Reis que em portessin caixes de fusta. Ja en tenia un parell i m'agraden, així que, avui m'he llevat amb la idea de buidar el joc de tocador i passar "les joies" a les caixes de fusta.
He trobat una medalla de plata, una creu, arrecades,una cadena que la mare d'en Dani li havia regalat, claus que no sabia ni d'on eren i... finalment, un bolígraf.
Sé qui em va donar cada una de les altres coses i quin significat tenien per mi, recordo per què eren importants, però no aconsegueixo recordar d'on he tret aquell bolígraf. Tinc clar que no és el meu "boli de les opos", perquè aquell sempre el porto amb mi, no l'he deixat mai ni deixo que ningú el faci servir. Només l'he utilitzat jo.
He repassat tots els objectes, n'he llençat alguns, però què passarà amb el bolígraf? Si el llenço pot ser que d'aquí a un temps recordi perquè era important i me n'arrepenteixi, però si no ho faig, estarà allà, ocupant espai i sense significar res per mi.
Com que ja em conec, de moment, l'he guardat.

La motxilla

2010-01-07T10:48:00.003+01:00

Avançar en el camí era cada vegada més difícil, el pes de la motxilla era massa per ella, estava molt plena de coses que no utilitzava i per tant, va decidir que l'havia de buidar.
Es va asseure, la va obrir i va mirar tot el que hi havia a dins: records bons, records dolents, records recents, recods antics,... però també hi portava el present i una sèrie de capses buides per anar-hi guardant el futur.
Per què he de portar tot aquest pes? La motxilla està plena de passat i gairebé no hi cap el present ni les caixes per posar-hi el futur -va pensar. Aquest passat pesa massa per a mi i fa que em sigui difícil d'anar endavant. Miro massa dins d'aquestes capses i si continuo mirant enrera, m'entrabancaré i cauré, per caminar endavant he de mirar endavant!
Després, lentament, va anar obrint capses del passat. No mirava si era recent o antic, no mirava si guardaven records bons o dolents, la seva valoració era: em servirà per omplir d'alguna cosa bona les caixes del futur?. Si la resposta era si, el record anava a un costat, si la resposta era no, anava a la destructora de passat.
Va omplir tres bosses de passat inútil, però també va guardar els records que la podien ajudar a millorar el present. No tot van ser records bons, els dolents també s'han de guardar, pensava, perquè així no hi tornaré a caure.(o si)
En passar-los per la destructora, molts records la van fer plorar, però ara ja està fet. Ja està llençat i té espai a la motxilla per anar-hi guardant el present i el futur.
Segur que aquest present també generarà records bons i dolents, i el futur, a la llarga, també, però llavors serà el moment de tornar a fer neteja de la motxilla.

El Nadal fa pudor

2010-01-02T22:00:00.004+01:00

Quan arriba Nadal molta gent canvia les seves rutines.
El Nadal, però, arriba abans a les botigues, grans magatzems i a la televisió.
A les botigues, la decoració, els llums i els aparadors plens de roba de festa.
Als grans magatzems, les cançons nadalenques i la gentada.
I a la televisió, ai, la televisió. Deixen d'emetre programes per fer publicitat:
de 7:30 a 9 del matí, de joguines, a l'hora de dinar, després del Telenotícies, gran varietat: joguines, noves varietats de peix congelat, turrons..., quan tornen els nens/es de l'escola, tornem a veure les joguines i al vespre, això és el millor. El vespre és l'hora de les colònies! Es veu que per Nadal tothom deu fer pudor perquè avui mateix n'han anunciat unes 10 entre el final del Telenotícies i el Temps.
Ja fa temps que dic que no m'agrada el Nadal, però ara, després de veure això, he arribat a la conclusió que anuncien colònies per amagar la pudor a consumisme que fa.
On és l'esperit nadalenc que tant reclamen? I la caritat cristiana? I la celebració del naixement del fill de Déu? I els pastorets, la missa del gall... perquè el Nadal era això, no?

Nadal

2009-12-26T09:49:00.004+01:00

Ahir va ser Nadal, aquell dia de l'any en què se suposa que tothom ha de ser feliç, que tothom ha d'estar en família i que tothom ha de rebre amor i regals per tots costats. Que bonic!
Quan era petita, com a tots els nens, m'agradava el Nadal. Llavors era veritat: estava amb la família, cagava el tió... Però els anys passen.
Recordo ara fa 13 anys, quan estava embarassada, una companya de feina em va dir que a ella no li agradava el Nadal, i menys el famós anunci aquell de "vuelve a casa por Navidad". Els seus pares i una germana vivien a Extremadura, però la resta de la família la tenia aquí, a Catalunya, per tant, havia de triar i, és clar, com que el seu marit treballava, no podien marxar. Així doncs, ella mai tornava a casa per Nadal.
Aquell any, a casa, no es va celebrar el Nadal, feia un any que s'havia mort el meu avi (justament el dia de Nadal) i la Teresa, la meva sogra, s'estava morint (va morir el 24).
Els anys següents però, van ser diferents, el nen s'adonava de les coses, haviem d'adornar el pis, fer cagar el tió, i totes les coses que se suposa que s'han de fer.
Ara, però, fa tres anys que "passem" el dia de Nadal. A la taula hi ha una cadira buida, el nen ja és gran i amb tot el que ha passat, ha perdut l'esperit nadalenc.
A casa celebrarem el dia 1. Començarem un nou any, plens d'esperances: el futur naixement de la Gemma (la meva neboda) fa que tinguem tots una il·lusió i un desig per demanar-li al nou any: Que estigui sana i que tot vagi bé. Potser la seva presència ens farà retornar l'esperit nadalenc, si més no, haurem de dissimular uns quants anys més.

Festival infantil

2009-12-21T21:19:00.003+01:00

Són els que ho han fet millor!- exclamava orgullós.
T'hi has fixat com deien el poema? Semblava que ho haguessin fet tota la vida!- afirmava un altre amb rotunditat.
La cançó era molt bonica!- deia amb tendresa.
Ui, quan han pujat em pensava que cauria- i després, un sospir d'alleugement.
Tots estaven contents, la festa havia sortit bé, les actuacions havien sortit fins i tot millor que als assajos i la gran quantitat de flashos no havia desconcentrat als petits artistes.
Però no eren els pares, ni avis, ni oncles, ni cosins, eren, simplement uns mestres que estaven contents per la feina feta. Relaxats, després d'uns dies de feina intensa preparant els últims detalls de les actuacions, i els informes, i els regals de Nadal i ... mil coses més que fem a les escoles i que passen desapercebudes a la majoria de pares/mares i parents en general.
Això sí, cadascú estava especialment orgullós dels "seus" nens.
Aquesta situació m'ha fet adonar que jo també estava defensant els que ara són "els meus nens" i he pensat en el final de l'actuació, quan han baixat de l'escenari i m'han abraçat. Els pares s'ho prenien rient: ui, com t'estimen! al final la trencareu! deixeu-la respirar! però, el que ells no saben és que en aquell moment m'estaven recomposant i donant l'oxigen necessari per tirar endavant.
Aquests petits moments són la nostra millor recompensa, quan ja tot s'ha acabat i els nervis deixen pas a l'espontaneïtat, a les abraçades i a un petó acompanyat d'un somriure sincer.

Doble vida?

2009-12-13T08:18:00.002+01:00

Ahir va ser un dia especial. Vaig trencar una de les normes que em vaig auto-imposar ja fa temps: vaig barrejar les meves dues vides.
Normalment, quan la gent porta una doble vida ho fa per enganyar a algú, en el meu cas, potser m'enganyo a mi mateixa, però la gent del meu entorn ho sap, la gent que forma part d'una vida coneix a la de l'altra i això no suposa cap problema.
Fa anys que treballo a l'Alt Empordà, allà a part de la feina, hi tinc molts amics. Allà només coneix la meva vida la gent a qui jo li explico i allà puc ser jo mateixa. Allà sóc, simplement, l'Anna. Aquesta part de la meva vida m'ocupa tot el curs escolar de dilluns a divendres.
La meva segona vida és a Olot. Allà no puc ser l'Anna, perquè sóc la mare, la dona, la filla de... A més, com que no vaig mai al centre la gent no em coneix, només sap el que expliquen de mi i, per tant, depenent de qui parli les opinions són molt diverses. Però allà hi tinc una cosa molt important: la família, el nen, en Dani, la meva mare, l'avi, la meva germana... Aquesta vida m'ocupa sempre els caps de setmana i els vespres. Procuro arribar a casa per fer el sopar, sopar i estar una estona amb la família, parlar amb el nen i fer de mama. També m'ocupa totes les vacances i els dies festius. Per les vacances, encara que marxi a Roses, la meva prioritat són ells.
Ahir era dissabte i vaig anar a dinar amb els amics. Vaig trencar una de les normes, però va valer la pena.
Al matí, però vaig trobar-me a la directora d'una escola d'Olot. La seva primera pregunta va ser: " què, no et vols pas acostar cap a casa?". La meva resposta va ser sincera, ràpida i clara. "No, estic molt bé com estic ara".
No sé quant de temps portaré aquesta doble vida, però ara com ara no puc deixar la meva part empordanesa perquè és la que em fa llevar cada mati quan les coses per Olot no són com haurien de ser, i, la veritat, ja fa temps que no són una bassa d'oli.

Som responsables dels nostres actes.

2009-12-07T10:18:00.002+01:00

Fa dies que no estic bé, em baixa la pressió i em marejo, el meu cos està acostumat a funcionar amb hipertensió i quan no la té, no sap com fer-s'ho.
Aquest cap de setmana, a part de dormir molt, com que no podia fer gaire res, m'he dedicat a observar.
He observat les actituds dels pares davant dels fills.
Actualment sóc més mare que filla i moltes de les coses que he vist no m'han agradat, algunes també les faig jo, però observar m'ha servit per això, per veure on m'equivoco i buscar la manera d'intentar millorar.
Avui, però, m'ha passat un fet que m'ha fet plantejar com es veuen les coses quan ets fill.
En el meu cas, i com a filla, em sento desprotegida i, en certa manera, maltractada. Quan ets petit, penses que els teus pares són aquelles persones que et protegiran, que no deixaran que et passi res dolent, i que sempre seran amb tu. Però no és veritat.
Avui m'han trucat i han preguntat pel meu pare, com és costum m'he limitat a dir que no viu aquí i després d'acomiadar-me, he penjat el telèfon.
Al cap d'una estona, han tocat el timbre. Ràpidament he reconegut la veu, era el noi que havia trucat. Necessitava parlar urgentment amb el meu pare per un motiu mèdic.
Li he explicat la situació i li he demanat disculpes per la meva actitud anterior, li he donat el telèfon (que, de fet, és la única cosa que sé d'ell) i li he demanat que no li digués que li he donat jo (si ho sabés potser se'l tornaria a canviar com ja va fer una vegada).
Sé que és el que havia de fer i ho he fet, però ell, com a pare, també s'hauria d'haver parat i preguntat què passava quan fa dies va veure a la meva germana al metge i, en canvi, no la va ni saludar.
Jo tinc la consciència tranquil·la, allà ell amb la seva.

Estereotips

2009-11-21T12:25:00.002+01:00

Un grup de persones estan parlant de tenir fills, educar-los, ensenyar-los tradicions... De sobte sento la frase: -La meva cosina va tenir un fill amb un moro, com és lògic, ell la va deixar espavilar i la tonta no volia que el nen mengés porc per respecte a la religió del seu pare.
Vaig callar, amb el temps n'he après.
Un parell de dies més tard plou. Sóc a casa d'uns amics. Ell no para de mirar el rellotge, no diu res però se'l nota pendent de l'hora. De sobte, s'aixeca, agafa un paraigua, es canvia les sabates i diu: -Ara vinc. Els nens arribaran amb l'autobus de l'institut i no tenen paraigua. No vull que es mullin. Surt de casa, agafa el cotxe i els va a buscar.
Els nens arriben eixuts, contents que el pare els hagi anat a recollir i m'expliquen que molts dies els porta o els acompanya a la parada de l'autobus a 2/4 de 8 del matí. Ell diu que ho fa perquè es vol assegurar que hi pugen, que no fan "campana" i, de passada, fer-los sentir que són importants per a ell. No dic res, però per dintre meu penso, això és un pare! Fa molts anys que el conec i sempre s'ha preocupat pels nens. Potser li han faltat estratègies, però mai s'ha rendit i sempre ha intentat fer el millor per a ells. Ben mirat, podria ser gairebé un pare model.
Ah, no ho he dit però també és "moro".

Incivisme o ignorància?

2009-11-10T20:08:00.002+01:00

La gent gran (vull dir, molt gran) sovint critica als joves per la seva falta de civisme i educació. Suposo que ho fan per costum, per posar-se medalles... o per allò que tothom veu la palla a l'ull aliè, però no veu la viga al seu.
Ahir al matí tenia analítica.Des de fa unes setmanes, quan t'has de fer una analítica no et donen hora, només dia i l'horari d'extracció. A partir d'aquí, quan arribes has de treure un tiquet com a la carnisseria i esperar. L'horari és de 8:10 a 9:30, per tant, hi ha temps de sobra perquè treguin sang a tothom.
A les 8 menys 10 vaig passar per davant de la porta de l'ambulatori i ja hi havia cua a fora. Vaig aparcar tranquil·lament i vaig anar a esperar. Una senyora ja ho havia organitzat tot: -"jo he arribat la primera, per tant, quan pugem agafaré el primer número, aquesta noia és la segona i aquell matrimoni són els tercers..." fins que va arribar a un senyor que es veu que ho sabia tot:- No cal que organitzi tant, ara, quan obrin, tothom es posarà a córrer i aquest ordre no valdrà.
Efectivament, a les 8 es van obrir les portes i la gent corria per arribar a agafar el número. Vaig al·lucinar!! Com pot ser que corrin perquè els treguin sang abans que als altres. Què es pensen, que no hi haurà prou agulles? Que a partir de la meitat ja les reciclaran? Patètic.
El més curiós és que la gent jove que erem allà els vam deixar passar (pujaven l'escala corrent!) i ens vam limitar a dir que si no ens tocava primers ens tocaria tercers.
L'espectacle va ser vergonyós, tothom es queixava, tothom discutia perquè a baix tenia un número i ara en tenia un altre... Bé, tothom no. Els que érem de mitjana edat no ens vam immutar, fins i tot, ens vam passar el número l'un a l'altre i vam esperar, observant com la gent de ceny ens donava una "llíçó d'urbanitat."

La República Independent de Cicle Mitjà

2009-11-07T13:16:00.009+01:00

Quan tenia nou o deu anys vaig decidir que volia ser mestra. Quan ho vaig aconseguir, vaig decidir que el dia en què no disfruti fent aquesta feina, la deixaré. Els nens no es mereixen una mestra que no es senti bé fent aquesta feina.
Sempre he pensat que els mestres hem d'aportar alguna cosa a la vida dels alumnes. No n'hi ha prou en donar-los coneixements: això ho fa el llibre, l'ordinador, l'enciclopèdia... el mestre els ha d'ensenyar a ser persones, a tenir empatia, a respectar les opinions dels altres...
A l'altra escola treballàvem molt els valors, no només ens preocupava que aconseguissin bons resultats acadèmics; també volíem que fossin "bones persones". Prioritzàvem la solidaritat per sobre de la competitivitat, el "nosaltres podem" per damunt del "jo puc"...Això ho trobo a faltar.
Els meus alumnes actuals no tenen empatia, són molt competitius, no s'ajuden, estan intentant ser els millors en tot moment encara que això impliqui perjudicar a un company.
Ahir, després de parlar amb en Jordi, vaig decidir que instauraria la República Independent de Cicle Mitjà; un lloc on es prioritzarà el treball en grup, principalment grup cooperatiu, el compartir, el respectar a l'altre i el "nosaltres podem" per sobre del "jo puc". No sé si me'n sortiré, però vull intentar que, a més d'aconseguir que siguin petits "Einsteins", siguin grans "Nelson Mandelas".

El problema del cargol

2009-10-26T18:56:00.002+01:00

De vegades algú t'explica el que li passa i ets incapaç de donar-li una resposta, de dir-li la frase que necessita, o d'ajudar-lo. En aquests casos, penso que el millor és ser sincer i dir-li clarament:- No sé què dir-te, però quan ho sàpiga ja ho faré.
Aquest matí m'ha passat, algú necessitava el meu recolzament, i no només això, sino un "jo al teu lloc...", però no m'hi he pogut posar.
Ara, després d'un dia de feina, d'arribar a casa i tenir traquil·litat, he trobat la resposta que necessitava:
Hi havia una vegada un cargol que volia sortir d'un pou. Cada dia pujava dos metres durant el dia, però a la nit havia de dormir i, patinant, patinant, en baixava un.
Després de molt provar-ho, no voler rendir-se i esforçar-se com aquell qui més, va arribar a dalt de tot del pou i en va poder sortir.
Ja sé que de vegades patinem i anem enrera, i més quan la gent de qui ens refiàvem ens decepcionen. Però la paret del pou encara és allà, i encara pots pujar fins a dalt i sortir-ne. Segur que fora hi ha algú molt interessant que t'està esperant.

La prova de foc

2009-10-24T21:04:00.003+02:00

Plovia, semblava que ni el temps volia acompanyar, però ho vaig fer. Ja feia dies que m'ho havia proposat i ho vaig fer: vaig anar a l'escola antiga.
Tot estava molt canviat, els nens, tots molt més grans de com els recordava; les parets acabades de pintar; armaris, taules i cadires canviats de lloc... ja no semblava la que havia estat "la meva segona llar" durant tants anys.
Els nens van correr a abraçar-me, igual que la única companya que era a l'escola el curs passat i que hi era el dijous.
No hi vaig estar gaire estona. No volia molestar. Vaig repartir i rebre petons i abraçades, vaig recollir la típica frase de "hem de quedar un dia per anar a prendre alguna cosa" i vaig marxar.
Només em van venir les llàgrimes als ulls quan un dels meus ex-alumnes em va abraçar i no em volia deixar anar. Llavors vaig adonar-me que ells si que són encara al meu cor.
Vaig trucar als meus amics i els vaig demanar si em convidaven a cafè. Vam passar la tarda xerrant, posant-nos al dia de com ens van les coses, i de com estaven els seus fills. Vaig esperar que arribessin de l'institut per fer-los un petó i vaig marxar. Havia de ser al curs a 2/4 de 6 i no volia fer tard el primer dia!
Quan vaig passar per la meva escola actual, vaig mirar instintivament cap a les finestres de la meva classe. Vaig sentir que ara pertanyia allà, vaig saludar alguns pares que encara estaven xerrant fora el carrer i vaig marxar.
Diuen que un clau treu un altre clau; una escola on estiguis a gust, també fa més fàcil oblidar una altra escola.

Sóc mestra

2009-10-17T13:11:00.003+02:00

Eren les 10:15 del matí. A la sala de profes hi havia un silenci agradable que facilitava l'ambient de treball. Tots dos anavem per feina: en Jordi intentava imprimir i jo programava la feina per la setmana que ve.
De sobte, en Jordi cridà enfadat:
-Merda d'impressora! S'ha tornat a encallar el paper. Porto 15 minuts intentant imprimir i no hi ha maneres!
Instintivament em vaig aixecar, en Jordi, sense dir res em va deixar passar. Vaig treure el paper encallat, vaig repassar tots els rodets de la màquina i finalment, li vaig dir:
-Prova ara.
La màquina va continuar fallant.
-Noi, no sé què més s'hi pot fer. Intenta d'imprimir des de la del despatx.
Vaig tornar al meu lloc i vaig continuar treballant.
De sobte, en vaig ser totalment conscient: havia provat de solucionar el problema, no havia pogut, havia buscat una solució alternativa i havia continuat amb la meva feina sense alterar-me. Ja no era responsable de que tot funcionés. Algú s'encarregaria de demanar que l'arreglessin.
Em vaig sentir bé. Per primera vegada en molt temps feia només de mestra i ningú esperava que fes res més.

Converses amb un psiquiatra

2009-10-15T18:16:00.003+02:00

Després d'una salutació cordial i quatre preguntes de rigor, la psiquiatra comenta:
-Sembla extrany el mal que pot arribar a fer la feina a una persona. Imagina't, fins al punt de fer-la posar malalta.
-És veritat, però quan treballes amb persones és difícil no implicar-se.
-Tens raó, és veritat, però hi ha gent que ho pot fer.
-Doncs jo no, ho sento, no sé si és bo o és dolent, però no puc. Deu ser que no tinc mentalitat de "funcionari".
-Això segur, però jo penso que va amb la personalitat. Hi ha gent que pot passar i d'altra que no. Tampoc et pensis que és bo que tot et rellisqui. Som persones i hem de deixar aflorar els nostres sentiments.
-Ja, però així et fas mal.
-Però també tens compensacions positives. Si tot et rellisca, tampoc veus el que per tu pot ser plaent.
-Així, com ho he de fer?
-Ja ho ho has fet. Allunya't d'allò que et faci mal, és ben senzill. Busca el que et fa sentir bé. Ja has canviat. Has millorat molt des de l'últim cop que ens vam veure i l'únic que ha canviat és la situació laboral, però això t'ha ajudat a canviar a tu mateixa.Continues en contacte amb la gent que t'estimes i has ignorat per complert aquella gent amb qui no et senties a gust.
Després de pensar-hi, he arribat a la conclusió que és veritat. És cert allò de "muerto el perro, muerta la rabia". Cal mirar endavant, buscar allò que ens fa sentir bé i intentar allunyar-nos del que ens fa mal, però no podem oblidar que som persones i que no podem deixar de banda els nostres sentiments ni la nostra implicació personal en tot allò que fem, perquè si ho fem ens acabarem convertint en autòmats programables, sense criteri ni sense veu, i això, MAI!

Una abraçada

2009-10-15T15:16:00.003+02:00

Hi ha vegades a la vida en les que és més fàcil escriure que parlar, en les que és millor callar, pair els esdeveniments i llavors respondre, i en les que saps que les paraules sobren perquè n'hi ha prou amb un petó.
Aquest és un d'aquests moments. El cap em treballa molt ràpid, tinc molts pensaments barrejats, tots volen sortir alhora, però ara no és el moment. He de fer endreça del meu cap, del meu cor i llavors escriuré.
Ara només vull enviar una abraçada a algú que m'estimo molt i que em sembla que la necessita.

Un llarg camí o un camí llarg?

2009-10-09T20:06:00.002+02:00

Dijous vaig anar al poble.
Havia quedat amb la Núria per anar a dinar juntes a Ventalló i li vaig dir que, si volia, passaria a recollir-la.
A la 1 vaig sortir de l'escola i vaig enfilar el camí que durant tants anys havia fet diàriament. La carretera no m'era desconeguda, no hi havia trànsit i vaig poder anar relativament ràpida; però tot i això, el camí se'm va fer llarg.
Havia anat altres vegades al poble des que treballo a l'altra escola, però el camí mai se m'havia fet tan pesat.
Sortint de dinar vaig anar al psicòleg.
Vam parlar de tot això. De com m'havia canviat la percepció de la distància: allò que abans era un passeig ara semblava un viatge.
La seva resposta, més que aclaridora, m'ha fet pensar encara més:
-Has recorregut un llarg camí des que has deixat de fer aquest camí que avui se t'ha fet llarg.
Sembla un joc de paraules, però és veritat.

Una trucada

2009-10-03T16:50:00.003+02:00

Ahir vaig rebre una trucada. Era just a l'hora que feia el sopar i vaig agafar el telèfon una mica contrariada. Vaig mirar el número i no el vaig reconèixer, però com que ara tinc molts companys nous, vaig pensar que potser era algun d'ells.
Una veu em va preguntar si la reconeixia i jo, sense pensar, vaig dir que no.
-Sóc la Glòria!-em va dir. (Una companya del curs passat)
-Ah, hola, no t'havia reconegut. De fet, no pensava en tu en aquest moment.
Després d'una estona de xerrar, preguntar per les respectives famílies i posar-nos al dia de quatre coses, va arribar el gran moment:
-Com estàs?- suposo que la conversa prèvia va fer que pogués preveure la meva resposta i "gosés" fer-me la pregunta.
-Molt bé.
Vam parlar de la nova escola, dels nous companys, dels nous alumnes, de la pissarra digital, dels meus dos companys nous de viatge...
Finalment vaig preguntar gairebé per mimetisme.
-I vosaltres? Com va per l'escola?
Em vaig adonar que la seva resposta no m'interessava, que m'era igual. Només havia estat sincera quan li vaig preguntar per ella i l'Eli.
Quan em vaig ficar al llit, vaig pensar que en un altre moment aquesta trucada m'hauria tret la son, però que ara ja no. Ara només em preocupo per l'únic que em feia tirar endavant quan estava tan malament: els "meus" nens. Continuo parlant amb molts d'ells gairebé cada dia, m'expliquen les seves coses i riem una estona junts. Ells si que encara em treuen el son! I de quina manera!

Racisme o incivisme?

2009-09-29T20:54:00.004+02:00

Posem que ens trobem en un poble petitó, no molt lluny de la Costa Brava.
Uns nens marroquins tenen la bicicleta fora el carrer, ells no són a casa, i, de sobte, un altre nen del poble, més petit, s'acosta a la bicicleta, es baixa els pantalons i comença a orinar damunt del seient.
El nen no té edat per córrer pel carrer tot sol (només té 4 anys), una veïna que, se suposa, el deuria estar vigilant,se'l mira i calla.
De sobte apareix algú. Saben que coneix els nens marroquins i que sap que aquella és la seva bicicleta. La senyora comença a cridar perquè el nen pari. Mostra una aparent sorpresa per l'actitud del nen i li reprova l'acció.
El conegut evita entrar en el joc, es limita a saludar amb correcció i pica a la porta per mirar si hi ha algú. Ningú contesta, espera uns moments i se'n va.
Camina pel poble i torna a veure el mateix nen corrent amb un got de vidre a la mà. La mateixa senyora continua cridant.
De sobte li venen una sèrie de preguntes al cap: El que li ha semblat veure era veritat o ha estat un malson? El nen ho ha fet per racisme o incivisme? La senyora passava perquè és una incompetent o perquè ja li estava bé el que feia? I el més important... què carai fa un nen de 4 anys voltant sol pels carrers?

Ufff!

2009-09-24T21:45:00.003+02:00

Ja fa dies que vull escriure. Tinc ganes d'explicar les noves sensacions, els canvis que s'han anat succeint a la meva vida aquests dies, però no puc.
D'una banda, són massa. Han canviat moltes coses amb pocs dies i no sóc capaç de posar tot el que sento en ordre per a poder-ho explicar. Avui he anat amb en Jordi i hem intentat "fer endreça", però no hem pogut. Eren moltes coses i hem anat saltant d'un tema a l'altre a mesura que el meu cap anava relacionant fets, vivències...
De l'altra, estic cansada. Quan arribo a casa estic esgotada, i sovint encara em queda feina d'escola per fer ( i de la de casa, no en parlem!).Així que l'única cosa que puc fer és fer allò més necessari i urgent i anar-me'n a dormir.
Avui, però, m'he adonat que estic deixant de banda a gent que m'estimo, que hauria d'estar més pendent d'algunes persones i no ho faig. Espero poder recuperar forces el cap de setmana i estar a l'alçada quan la situació ho requereixi.
Ara, de moment, ja només em queden forces per enviar-los un petó.

Prova superada!

2009-09-09T20:37:00.003+02:00

Dissabte em vaig enfadar. Em vaig enfadar com abans. No vull ni recordar-ho, ni pensar-hi més perquè ja ha passat, però em va fer mal.
Dilluns, però, vaig tornar a la feina amb un somriure als llavis i amb ganes que sigui el dia 14 per conèixer els nens/es. He preparat la classe amb il·lusió i ganes, m'he preparat la llibreta, les llistes, he preparat els racons... com si fos la primera vegada que treballo. I m'ho he passat bé.
Dimarts, però, vaig fer una cosa que va ser molt difícil. Sabia que ho hauria d'acabar fent, però els fets del dissabte em van obligar a fer-ho abans del que hagués volgut. No volia que arribés a l'escola cap de les mentides que es diuen sense que la dire hagués sentit abans la meva versió.
Li vaig explicar objectivament, no vaig entrar en detalls, no en tenia ganes. És el passat i no m'agrada recordar-lo, però ho havia de fer.
Me'n vaig sortir prou bé. Jo mateixa em vaig trobar dient-li: ara ja em coneixes i suposo que t'has fet una imatge de com sóc, però et vull explicar una cosa abans que ho sàpigues per algú més: estic superant una depressió, i seguidament li'n vaig explicar les causes.
La seva resposta no podia haver estat millor: si ho necessites, et canviaré l'horari perquè puguis anar sempre que et calgui al psicòleg o al psiquiatre, i si necessites qualsevol cosa, no dubtis a dir-m'ho.
Després de fer-ho em vaig adonar que no li havia dit "tinc" una depressió sinó "estic superant" una depressió. Amb sort i una mica d'ajuda segur que podré amb ella!

Festa Major

2009-09-05T22:27:00.006+02:00

La meva besàvia no sabia escriure ni llegir, però tenia la saviesa pròpia de la gent del camp, d'aquells que saben quan plourà perquè miren les formigues, d'aquells que saben com educar els seus fills perquè utilitzen el sentit comú.
Una de les frases que sempre ens deia era: Què fan els infants? El que veuen fer als grans.
Ai, si aixequés el cap!
Ahir van fer la cercavila de la faràndula pels carrers d'Olot.
Els carrers estaven plens de nens/es que esperaven veure el símbol més important per a qualsevol olotí: els gegants. L'ambient era ben bé de festa major.
Després d'esperar una bona estona, arribaven els "cabeçuts" (cap-grossos per la gent de fora) que obrien pas als nostres majestuosos gegants. Els cavallets els seguien tot saltant, ballant i fent que tothom s'animés. Després hi havia tota la faràndula: els gegants de tots els barris, les àligues, el conill, el pollastre, el gat... tots els barris participen d'aquesta activitat.
No tothom pot anar a la cercavila, per això, sovint hi ha grups de joves que porten la faràndula i que no són els que habitualment la fan ballar. Sense la col·laboració d'aquests joves, ahir hagués faltat gran part del nostre "bestiari".
Però amb un d'aquests grups hi va haver un problema. Només de sortir de l'Hospici, ja portaven els gots de cervesa a la mà. Eren 3/4 de 6 de la tarda i l'activitat estava dirigida principalment a la canalla.
Jo entenc (o no) que es begui a la nit, a la Turinada, a les barraques i a moltes altres activitats que es fan dedicades a la gent jove, però, fins a quin punt la imatge que veia la mainada era la que tocava en aquell moment? Calia prendre cervesa per portar el conill?
Personalment penso que no. Tothom s'escandalitza del consum de begudes alcohòliques per part dels adolescents, però, ahir, sense dir ni una paraula, una colla de jovent va dir a tots els nens/es d'Olot:Per divertir-vos i participar de la festa, el primer que us cal és el got de cervesa.
El més vergonyós de tot, però, és que ningú de l'organització els va cridar l'atenció.

Comencem sense haver acabat

2009-09-01T17:37:00.004+02:00

Feia anys que veia l'escola per fora. Cada dia hi passava dues vegades per davant, una per anar a la feina i una altra per tornar a casa.
Tot i que no l'havia vist mai per dins, he vist com creixia per fora, com feien el pavelló annex que hi ha, com posaven nous mòduls, com arreglaven el pati, l'entrada, etc.
Avui se m'ha fet estrany. Avui m'hi he hagut de parar, aparcar i entrar. He conegut nous companys, he d'aprendre com funciona tot, no faré la meva especialitat... però m'hi he sentit bé i, el més important, ben acollida.
Demà hi tornaré. Ja haurà passat la novetat, ja ens haurem de posar a preparar l'aula i la programació, espero que les sensacions continuïn essent bones.
Ara, però, estava a l'ordinador i s'han conectat dos dels meus antics alumnes. De seguida m'han saludat i hem estat parlant una bona estona. Ja sé que ara no els tindré i serà difícil que els vegi si no hi vaig jo expressament, però els he vist créixer i no puc evitar sentir que són una mica meus. Per això m'he emocionat quan un d'ells m'ha enviat una emoticona amb un cor i m'he posat a plorar com una bleda.
Tot i que he començat de nou, hi ha sentiments que no es poden esborrar, i en aquest cas, tampoc ho vull fer.

Felicitats jefa!

2009-08-26T21:21:00.004+02:00

Hi ha poca gent que recordi exactament quan o com la vaig conèixer però sé que dimarts farà exactament 9 anys que les nostres vides es van creuar.
Recordo que jo estava nerviosa perquè era la primera vegada que tenia un interinatge i no sabia ben bé com seria l'escola, ni el poble, ni coneixia ningú que hi treballés. Al primer moment em va imposar: és alta i tot i que li agrada molt riure, s'havia de posar en el seu paper de directora. Em sembla, però, que ella tenia la mateixa por que jo. Era el seu primer dia al càrrec i a l'escola, ella tampoc sabia com anaven les coses ni on ens havíem posat.
El temps va passar. L'any següent vaig ser la seva secretària i la nostra amistat va anar creixent fins a avui. Va arribar un moment en què no ens calia parlar per saber què estavem pensant i això ens feia la feina molt més fàcil i agradable.
Mai ens hem barallat, mai ens hem enfadat, sempre ens hem dit les coses a la cara i potser per això encara som amigues. Fa exactament dos anys, però, es va empipar molt amb mi.
Al setembre, quan vaig passar les llistes d'aniversari de tots els mestres, em vaig equivocar. Vaig posar que el seu era el 28. Es veu que ella ho va dir i ho va canviar a la llista que hi havia al despatx, però jo no m'hi vaig fixar.
Quan va arribar el 26 vaig pensar que l'havia de trucar, però en mirar la llista vaig veure que era el 28 i no ho vaig fer. A migdia em va trucar per una tonteria (això encara ho fem) i no en vaig fer cas. A mitja tarda ja no va poder més i em va clavar la gran bronca. No m'has felicitat!
Què va ser el primer que va fer quan vam anar a l'escola? Ensenyar-me la llista on ella havia corregit la data, així que jo no tenia excusa.
Per això avui, a les 9:15 del matí l'he trucat i l'he felicitat, i ara comfesso que fa dos anys no ho vaig fer.
Ah, en fa 49 i si quan en tenia 41 li deia que era una "Venerable anciana" ara, ja no vull pensar què li hauria de dir. Això sí, es mereix un petó.

Reciclatge

2009-08-22T19:50:00.002+02:00

Cada 5 o 10 anys tots els conductors hem de renovar el carnet. Els tràmits són senzills: anar a passar una "revisió mèdica" i amb el paperet, anar a la DGT a pagar perquè et donin el nou carnet vàlid per 5 o 10 anys més.
Sovint em pregunto quin sentit té això: al meu pare no li han dit mai res a la revisió i no hi veu ni hi sent bé, conec gent amb una visió tan limitada que no poden llegir un cartell a 4 o 5 metres i que superen la revisió... Suposo que no són els únics casos. Així doncs, de què serveix? Què volen controlar? O és que només volen fer diners?
La setmana passada vaig sentir que la crisi ja ha arribat a les autoescoles. La gent no es treu el carnet perquè tampoc poden comprar el cotxe i els joves que ja han fet els 18 anys, s'esperen a treure-se'l perquè no tenen diners ni ho veuen necessari.
El govern no para d'actualitzar les normes de circulació, cada vegada trobem més senyals nous i les "meravelloses" places que ningú sap com s'han de voltar...
Per què no optimitzem els recursos que s'obtenen de les renovacions dels carnets? A més de la revisió mèdica podrien demanar que s'hagués fet un curs d'unes hores a l'autoescola (que pagaria el govern) i que faria que tothom estigués al dia en les noves normes de circulació. Així si tindria sentit la renovació del carnet i ens estalviaríem moltes discussions absurdes (si no, que li preguntin a en Dani!).

Home, sweet home.

2009-08-17T09:52:00.005+02:00

Ja sóc a casa!
Això, per molta gent comporta una depre post vacacional, però jo no recordo haver-ne tingut mai (i ara que la tinc anual menys!)
Ahir, quan veia la cara de la meva germana i en Dani em preguntava si jo estaria igual el dia 31 d'agost i tenia clar que no.
M'agrada estar a casa (quan tinc el meu espai, és clar), però també m'agrada la meva feina. Fins i tot quan les coses anaven malament, només em plantejava deixar-ho en moments molt puntuals i, en el fons, sabia que no podria.
Pensar que l'1 de setembre començaré una nova etapa a la meva vida em fa sentir bé. En tinc ganes. Potser també perquè ja estava cansada d'estar a Roses, amb el pis ple de gent, amb les formigues que m'estressen al jardí i les cues de cotxes amunt i avall, o potser perquè realment necessito sentir-me activa altra vegada per demostrar-me a mi mateixa que he deixat enrera el passat i que sóc capaç de començar de nou.

Welcome to My Life

2009-08-11T22:27:00.003+02:00

Massa gent,poques persones, massa agenda, poca llibertat, massa obligacions, poca improvització, massa hores envoltada, poc temps per estar amb mi mateixa, massa coses negatives, poques positives.

Formigues

2009-08-10T14:38:00.002+02:00

Surto de casa, just al jardí del davant veig una filera de formigues que recullen menjar per a l'hivern. Són grosses, totes s'assemblen i van atrafegades amunt i avall com si avui s'acabés l'estiu i encara els quedés molta feina per fer.
Arribo al pàrquing. Tot de cotxes aparcats en bateria esperen que els seus propietaris els treguin d'allà i poder circular, bé, fer una fila de cotxes que avancen a pas de tortuga per arribar a la platja que hi ha prop de casa, o, com és el nostre cas, al supermercat.
Ens afegim a la filera. Creuem Roses, parant a cada cantonada, esperant amb paciència que alguns afortunats aparquin i d'altres, molts amb força barra per cert, surtin d'algun carrer i s'incorporin a la nostra fila sense tenir en compte qui té preferència o qui ha de cedir el pas.
Arribem al super. Allà, tot de cotxes esperen per entrar a l'aparcament. Normalment m'espero però avui li he dit a en Dani: aparca tu, jo baixo i començo a anar per feina. No sé perquè, m'ha semblat que no tindria temps!
Els passadissos, plens de gent, de carros, de cotxets amb criatures... tots caminant acceleradament per acabar el màxim de ràpid possible.
Després de trobar tot el que havia apuntat a la llista, m'he afegit a una nova filera: la de la caixa.
Tot de gent corria per posar el que havia comprat en bosses i de nou al carro, pagar i tornar a marxar, a fer fila per tornar a casa.
La majoria, com jo, estan de vacances. Per què cal córrer? Potser tots pensem, com les formigues, que cal aprofitar l'estiu al màxim i estem tan atrafegats fent el que ens hem programat per les vacances que no ens aturem a mirar el cel, el mar, les muntanyes, ... i continuem corrent, com elles, per poder tenir més estona per "descansar".

Adéu i hola

2009-08-07T10:05:00.004+02:00

Algú m'ha acompanyat durant tots els meus anys a l'escola. Algú que no em parlava, però que sempre m'escoltava. Algú que sempre era allà, en els bons i els mals moments, algú que ha aguantat les meves ploraneres i també els meus atacs de riure els primers anys, quan recordava alguna de les coses divertides que ens havien passat, algú en qui he confiat fins l'últim dia... algú que m'ha acompanyat al llarg de 182000 km.
Els anys passen i no perdonen. Ja començava a flaquejar. De tant en tant, tossia, els seus moviments ja no eren tan precisos com abans, de vegades els seus "ais!" em feien sentir insegura. Ara acompanyarà a la meva germana, però amb ella farà un camí molt més curt, no patirà tant i segur que podrà estar amb nosaltres més temps. S'ho mereix, li calia descansar i per fi ho podrà fer, tot i que continuarà estant actiu com a ell li agrada.
Després de pensar-m'ho molt, he decidit canviar de company. Em fa il·lusió començar aquesta nova "relació". Ahir ens vam conèixer. M'agrada. Ara només em pregunto si serà com el seu germà gran. Si podré confiar tant en ell com confiava en l'altre, si podrem fer junts un camí tan llarg com el que he fet,i el més important: em veurà riure o plorar?
Benvingut a casa nostra!

Al millor pare

2009-08-03T22:23:00.004+02:00

Gràcies papa.
Sovint parlo malament de tu, però avui per fi he vist que t'he d'estar agraïda.
M'has ensenyat moltes més coses en aquests dos anys que en els 34 anteriors.
Ser pare no és gens fàcil, però tu m'has transmès tants valors en tan poc temps que només et puc agrair l'esforç que has fet.
Una vegada més, gràcies papa. Ara ja sé com NO m'he de comportar i com NO vull ser.
Ara que ja sé el que NO he de fer, la part més difícil ja està feta. Ara només em falta trobar un model positiu per poder imitar. Això si, serà difícil trobar un referent que acumuli tants atributs positius com n'has aconseguit acumular tu de negatius. Segur que ha estat difícil per tu transformar-te en la persona que ets.
Només espero que no sigui genètic. No voldria que mai el meu fill em donés les gràcies tan sincerament com jo te les dono a tu.

Sonrisas y lágrimas

2009-07-30T21:45:00.003+02:00

Avui he tornat al poble.
Des que va acabar l'escola procuro anar-hi un cop per setmana. Allà he deixat molts amics i gent que m'estimo (la majoria nens/es que he vist créixer i gairebé néixer durant tots aquests anys).
Les altres vegades anava a casa dels amics, els saludava, feia un petó als nens i marxava. Si trobava algú i tenia ganes de parlar, m'hi parava, si no, només saludava i prou.
Aquesta vegada ha estat diferent. Havia quedat amb la Núria i volia anar a casa de la Sara i l'Omar per veure els nens. He anat directament a casa d'ella perquè he pensat que m'esperaria i que si en sortia tard i no anava a saludar-los, no passaria res perquè no els havia avisat que hi aniria.
La Núria havia sortit a comprar i encara no havia tornat (no havíem quedat a cap hora concreta), així que he decidit anar-los a veure primer a ells.
Hi havia molts camins per arribar-hi, però, no sé si ha estat per costum o perquè el cor m'hi ha portat, he acabat passant per davant de l'escola. M'ha fet mal. M'han vingut les llàgrimes als ulls i , tot i que no he plorat, no me n'han faltat ganes.
Després he anat a casa dels meus amics. Allà hi havia els nens, tot han estat petons, abraçades i bromes, tant amb ells com amb els seus pares. En aquell moment m'he oblidat de tot, de com els he conegut, de com hem establert aquesta relació... fins i tot, de que era al poble, i m'he sentit bé. Quan he anat a veure la Núria hem parlat de moltes coses, entre elles poder tancar la porta, passar pàgina, superar tot el que hem passat...No li he explicat el que m'havia passat. Feia massa poca estona i no hagués pogut controlar les emocions. Serà difícil però ens tenim l'una a l'altra per donar-nos suport i anar-nos recordant el que sempre diem: a todo cerdo le llega su San Martín.

Oficis i beneficis

2009-07-24T10:03:00.005+02:00

Durant tot l'any estem acostumats a sentir o llegir notícies referents als accidents de trànsit, però quan arriben les vacances, surten a primera pàgina del diari o són la notícia principal dels telenotícies.
Sovint, quan només hi ha cotxes xafats no es diu res especial, (a no ser que n'hi hagi molts o hi hagi morts o molts ferits) però se'n fa un ressó més mediàtic quan a l'accident hi ha camions o autocars implicats, encara que no hagi passat res greu.
Hi ha gent per qui conduir i estar a la carretera és la seva feina, parlo principalment dels camioners i conductors d'autocars.
Per la part que em toca (en Dani és camioner) sé que és una feina dura, sovint mal pagada (encara que la llegenda urbana diu que guanyen molt i es gasten la major part del sou en vicis) i perillosa.
Aquesta setmana, un company seu va patir un greu accident a Alacant. Les notícies el donaven com a culpable a ell, però la veritat és que va ser una furgoneta la que se li va tirar a sobre després de rebotar contra un altre cotxe. El conductor de la furgoneta és mort i el company d'en Dani té la tíbia i el peronè trencats.
Hi ha altres col·lectius, però, que ens passem moltes hores a la carretera i pels quals conduir només és un mitjà per arribar a la feina: mestres, metges, viatjants... Nosaltres no ens guanyem el sou conduint, però si no ho fem, sovint no podem treballar.
Després d'una jornada de treball, sovint en Dani diu que està cansat, que són moltes hores a la carretera i jo li dic que per a mi només en són dues, però que entre una i l'altra, passo una llarga jornada de treball. Sigui com sigui, la carretera sovint és al mig de les nostres discussions.
Ara deixarà de conduir el trailer durant uns dies, trencarem la rutina i ens relaxarem, però no deixarem d'estar a la carretera, ni nosaltres, ni molta gent que aprofita les vacances per viatjar. Anem tots amb compte. Conduir no és un joc, els cotxes i les motos són de veritat i el que hi ha en perill són les nostres vides.

Descartes

2009-07-20T11:07:00.002+02:00

Moltes vegades havia sentit la frase més coneguda de Descartes, "Cogito, ergo sum", però mai m'havia aturat a pensar-hi.
Aquests dies, però, m'he adonat del significat real que té: fins que no ets capaç de pensar, no existeixes.
He passat molts mesos en què no podia pensar, passava la vida, però no la vivia, passava els dies, però no els aprofitava, aplicava la frase de: "Qui dies passa, anys empeny", però només feia això, passar els dies per fer un any més.
Ara me n'he adonat. Fins fa poc, quan llegia el blog de la Núria o la Carmen, m'adonava del que passava al meu voltant, però no era capaç de qüestionar-me les coses d'una manera real, no era capaç de veure més enllà del meu nas. Al món hi ha moltes coses que no funcionen, però a mi, l'únic que em preocupava era que JO no funcionava, que el meu entorn estava caient i que no podia mirar endavant perquè hi havia una enorme paret que no em deixava veure-hi.
Tant la Carmen com la Núria han escrit moltes vegades al seus blogs sobre els problemes de racisme que hi ha al nostre voltant. Aquest cap de setmana vaig ser conscient que tot i haver estat malament tot aquest temps, no ho he fet tan malament com a mare, i això m'ha fet sentir bé i m'ha obert els ulls.
El divendres, quan arribavem a Roses hi havia un noi marroquí que creuava pel pas de vianants. Hi havia trànsit i en Dani no el va veure. En Xevi li va dir, "vigila papa, que travessa un senyor". Pot ser una tonteria, però després del que havia dit la Carmen, vaig pensar que molts haguessin dit "un moro".
Més tard em vaig adonar que durant els assajos dels cavallets, molts pares estaven fent comentaris racistes. En aquell moment quan m'enfadava era incapaç de controlar el que deia. El curiós és que no vaig contestar-los, potser millor, perquè si ho hagués fet... llavors potser si hagués hagut de marxar a Roses per sempre! O no.

No em podrà fer canviar la vida

2009-07-14T12:38:00.004+02:00

La setmana passada va tornar a aparèixer a les nostres vides.
Feia gairebé un any que no havia parlat amb el nen, però el va trobar per casualitat i va aprofitar per saber-ne els horaris i les rutines. Durant 9 mesos ha sabut on trobar-lo i els horaris que feia (no havia canviat d'escola ni d'horari encara), per tant, si no l'ha vist o l'ha trucat ha estat perquè no ha volgut.
Després de la primera angoixa viscuda i d'un cap de setmana molt difícil per tots, hem optat per ignorar-lo, que és el que ha fet ell amb nosaltres durant molt temps. El nen ha canviat horaris i rutines a les activitats d'estiu per evitar de trobar-lo i jo, avui, he tornat a anar al centre sola, sense estar mirant amunt i avall per esquivar-lo si el veia, no m'he d'amagar de res, va ser ell qui va marxar i va decidir passar de nosaltres. Jo he d'anar amb el cap ben alt.
Aquesta vegada no podrà. Ja m'ha fet prou mal. Ara estic més forta i sé que no el necessito, que puc passar d'ell i que puc evitar que el nen el trobi només quan a ell li ve de gust.
Ho tinc clar, no em podrà fer canviar la vida.

Blau

2009-07-09T08:49:00.002+02:00

Tradicionalment el verd ha estat el color relacionat amb l'esperança, però en el meu cas, és el blau.
El blau del mar que veig i que em recorda que el món no s'acaba on s'acaba la nostra visió. Que em fa adonar que si el que veig no m'agrada, puc continuar buscant més enllà fins a trobar alguna cosa que em faci somriure.
El blau del cel, que es torna negre a la nit, però que torna a ser blau al matí i que em recorda que després de la foscor, torna la claror.
El blau del color dels ulls del meu fill, que fan que cada matí em vulgui llevar i lluitar per tirar endavant encara que durant molt de temps no n'hagi tingut ganes.
Per això el blau ha de ser el color del meu nou blog, perquè vull que sigui aquest color el que em recordi cada vegada que escrigui que hi ha un demà, que el món no s'acaba amb els meus problemes i que sempre hi ha algú per qui cal lluitar i per qui cal tirar endavant.
Sé que he de viure un procés de dol per tot el que he passat, que els records m'acompanyaran durant molt de temps (potser per sempre), però, fins ara, escriure m'ha ajudat a ordenar els meus pensaments negatius i només espero que ara em reforci els positius.